opinió
L'Empordà respira a El Claustre
Miquel Mascort vol cedir la seva col·lecció particular a l'Ajuntament
La inauguració va ser el divendres, però la sala gran d'El Claustre ja era un desfici d'aire empordanès a mitja setmana. Una cinquantena de quadres polits per una tramuntana amansida però latent ens obren cinquanta finestres lluminoses, nítides, contundents a la plana sabuda i manyaga, acollidora, certament riallera. Els pobles arrupits, les oliveres platejades, les garbes daurades, l'esclat dels gallarets rogencs, el groc floral dels naps, la vinassa dels ceps, els camins serpentejants entre els sembrats, les pinedes llunyanes i suggeridores, els prats de dalla. L'Empordà de sempre, el del record amic, tan literari i pictòric que sembla impossible.
Passegem entre les teles amb l'autor, Toni Cassany, i el galerista, l'amic Miquel Mascort, i sentim entre nosaltres l'ombra inevitable de Lluís Roura, que ha definit, de tants anys i segur que per sempre, una manera de mirar i d'explicar aquests paisatges. Una manera que Cassany comparteix de manera inequívoca. Roura és el mestre admirat i assumit. Cal acostar-s'hi amb el respecte del deixeble aplicat i fidel. No es tracta pas d'una imitació més –tantes n'hi ha al mercat comercial de cada dia!– sinó d'un treball honestíssim de reinvenció, de recreació, un compartir mirades i emocions, tècniques pròximes i, per sobre de tot, una bona amistat.
La conversa ha derivat cap a la col·lecció particular dels Mascort. Trenta anys de galeria i un amor per la pintura indiscutible donen molt de si. Ens plantem davant una Girona de Vila i Fàbrega, daurada, evanescent, definitiva. En Miquel repassa mentalment peces indiscutibles que ha conservat, peces de gironins i sobre la ciutat. Hi deuen ser tots els grans noms de la Girona del segle passat, els primers dels quals es formaren al taller de l'Aguilera –n'estem mirant ara unes cases sobre el riu, excel·lents– o de l'Orihuel... No cal fer llistes, és clar. El que sí que voldria fer és recollir aquí, per si de cas, la promesa i el desig de Miquel Mascort de cedir la seva col·lecció particular a la ciutat quan estigui en marxa el centre que l'Ajuntament crea a la Casa Pastors al voltant de les obres i el material del fons Santos Torroella. No deu pas ser la primera vegada que ho expressa, però no li coneixia la intenció i em sembla destacable. Amb en Miquel, s'hi pot comptar. Cal comptar-hi.
Però tornem a l'Empordà que ens envolta. M'aturo davant un Infinit de vinyes, en què Cassany deixa, al meu entendre, la petja del mestre Roure amb un primer terme de la tela gairebé abstracte, potser impressionista, que m'aclapara. No, no és res. Coses meves. M'arrapo a aquest petit detall de terra ferma que tinc als peus i deixo que la mirada voli, entre els petits erols, per l'ordre inexplicable dels conreus, entre un repunt de boirina, fins al mar que endevino al fons.
