Immobilisme

No hi ha hagut un abans i un després del pacte fiscal aprovat al Parlament. No s'han vist aplaudiments, ni hi ha hagut cap manifestació espontània per mostrar alguna cosa positiva. De fet, tampoc hi ha res a celebrar, perquè després d'un any i mig, ningú, menys Ernest Maragall (PSC) amb el seu vot favorable, ha mogut ni un pam les seves posicions inicials. Cal dir que l'acord de pacte té punts interessants per millorar l'autogovern català. La hisenda pròpia és un pas necessari per millorar les finances encara que sigui a mitjà termini. Amb tot, políticament s'ha perdut el temps i l'única cosa concreta després de les llargues negociacions, cimeres i un ple extraordinari serà que el president de la Generalitat farà entrega al president del govern del document aprovat al Parlament. Serà llavors quan hauria de començar una negociació que ara per ara té mal pronòstic, ja que el PP i el PSOE estan tancats a negociacions bilaterals. El vot diferenciat de Maragall no és cap “ximpleria” com em va dir un dirigent socialista, més preocupat per l'ambient general que no pas per les “rareses” del seu company. Ja era hora que algú es desmarqui del “ramat”.