Susana Díaz és de les poques dirigents del PSOE que, allà on vagin, estan envoltades per l'halo d'autoritat que atorga el poder. En un tres i no res, la presidenta de la Junta d'Andalusia s'ha fet lloc en l'escena política espanyola i ha provocat que la ciutadania s'oblidi del seu antecessor, José Antonio Griñán, el qual, com la majoria dels exlíders socialistes, deambula pels passadissos del Senat i només se'l persegueix amb el micròfon quan la jutgessa Mercedes Alaya assetja els membres del seu antic govern. Díaz s'ha convertit en un revulsiu per aturar la desafecció dels andalusos envers les seves institucions –farcides de casos de corrupció–, considerades culpables que la crisi hagi estat especialment virulenta en aquest territori.

Malgrat que els escàndols que afecten la Junta (ERO irregulars i, darrerament, estafa multimilionària en cursos de formació subvencionats), a més de la hipotètica estafa detectada en la gestió del sindicat germà (la UGT), copen els jutjats, la presidenta ha aconseguit abstreure's del desgast i és l'única política andalusa que aprova en les enquestes d'opinió que s'han publicat en els darrers mesos. Això no vol dir que els escàndols que es van destapant successivament no hagin provocat un daltabaix en el discurs del PSOE estatal, que ja no es pot servir de Luis Bárcenas sense que el PP aprofiti per fer-los posar vermells recordant-los la crònica negra que arriba des d'Andalusia.

Però, tot i així, les aparicions públiques de Díaz a Madrid generen més expectació que les del secretari general del seu partit, i qualsevol declaració en clau interna fa tremolar les estructures de Ferraz. Perquè es diu que a la líder andalusa la tempta la idea que dins del PSOE es digui que porta Alfredo Pérez Rubalcaba per on ella vol. El dirigent estatal ha hagut de negociar amb l'andalusa el calendari de primàries i, gràcies a aquests pactes, va poder donar una empenta al seu projecte en la conferència política del 2013.