Avui dia és moda parlar de “propòsit transcendent”. A les institucions, a les empreses, en els projectes personals… Certament, tenir un propòsit vital que vagi molt més enllà dels propis egoismes i ens marqui el full de ruta ens ajuda a desenvolupar-nos com a persones i com a societat, i ens compromet per intentar fer d’aquest món un lloc una miqueta millor, però no tindria cap sentit si al final del trajecte tot això no anés acompanyat de treball compromès, sacrifici abnegat i servei proactiu envers el proïsme.

Ahir ens va deixar el bisbe Francesc, i avui no se m’acut cap exemple millor per reflectir el que acabo d’explicar que la vida de l’amic Francesc. No us negaré que l’any 2008, quan va ser nomenat bisbe de Girona, vaig tenir un cert sentiment de desencís. Potser perquè no era gironí, potser perquè no n’havíem sentit mai a parlar... No ho sé, no me n’acabava de refiar. Vaig trigar ben poc, però, a adonar-me del meu error. Poc temps després, el vaig conèixer a Lurdes. Allà em va trencar tots els esquemes: sempre amb els malalts, sempre al costat dels necessitats... La seva actitud em va corprendre. Ara, en aquesta hora greu, penso en aquells moments i en com ell ha experimentat la malaltia amb l’enteresa i la resiliència del malalt que és davant la gruta de Massabielle.

Vaig adonar-me que érem davant un verdader apòstol quan es cruspia, sovint i arreu, els pobles de la diòcesi per fer confirmacions, comunions, catequesi i el que calgués per ajudar i servir. Volia conèixer de ben a prop les seves parròquies, la seva gent, els seus problemes, les seves inquietuds; sempre preguntava i tornava a preguntar. L’any 2014, amb motiu de la mort de mossèn Marturi a Besalú, es va calçar les sandàlies i ens va fer de capellà de poble un munt de setmanes. No hi havia capellans i tocava arremangar-se. Quanta proximitat, quanta humilitat, quant d’amor!

Un any més tard, la seva devoció per Maria el va portar a fer-se congregant de la Mare de Déu dels Dolors. De nou, es posava al nivell del poble, al nivell més humil, una humilitat que ens va fer decidir a oferir-li el càrrec de prior dels Dolors, honor que ha exercit fins avui. S’ha convertit, així, en un dels priors més longeus de la Congregació dels Dolors de Besalú des del 1699.

Un munt de records més s’amunteguen al meu cor: el pregó de Setmana Santa de Girona, la Sala Capitular de Besalú, el mil·lenari de la Veracreu, el Sant Sepulcre de Palera... Vivències de vida plena juntament amb el nostre bisbe Francesc. Moments únics que em refermen en el meu convenciment: Francesc Pardo ha excel·lit en el seu propòsit vital i ha estat, i hauria de ser, un model a seguir per a la jerarquia eclesiàstica i per a tots aquells que pensem que el món es mereix una oportunitat. Avui estic trist, però demà estaré content de saber que el pastor de tots ja és amb el Príncep de la Pau. Et portaré sempre al cor. Ens reveurem al Cel, amic meu!