Parlar del Tarlà a Girona és endinsar -nos en una de les llegendes més persistents de tots els temps. El relat ho barreja tot, des de la pesta fins a la redempció, des de la mala consciència dels veïns fins a l’heroi salvador que els va treure de les penúries. Tot i que hi ha més ficció que realitat, la figura del Tarlà es una de les més apreciades de la ciutat i és per això que quan el carrer de l’Argenteria celebrava les festes patronals, per Sant Agustí, el 28 d’agost, any rere any es podia veure la seva figura ballant per sobre dels teulats com una mostra de gresca i diversió.

Ara que la dansa s’ha traslladat a les Festes de Primavera de la Rambla i l’Argenteria, pels volts de Sant Jordi, la figura multicolor i equilibrista continua explicant la història d’una epidèmia de pesta que va atacar aquells carrers de la ciutat, que, com a mesura de prevenció, les autoritats van decidir posar en quarantena i aïllar barrant-los pels seus dos extrems amb una tanca de canyes. La profilaxi extrema va arribar al punt que van tapar portes i finestres, la qual cosa va fer que els veïns, que només es podien relacionar entre ells, entressin en un estat de desesperança i tristesa que feia més mal que la mateixa pesta. Sort que les llargues hores d’espera i avorriment van ser amenitzades per un jove conegut com el Tarlà que feia cabrioles al mig del carrer com els acròbates de circ. Convertit en un personatge estimat i popular, els veïns de l’Argenteria no el van voler perdre i, així, el van reconvertir en un ninot de fusta i roba, normalment luxosa, que any rere any feien ballar a la barra ornamentada i que donava el senyal per obrir unes festes de tres dies. El primer dia penjaven el ninot, el segon anaven a missa i dinaven bé, i el tercer s’anava a fer la feixina, és a dir, un berenar als afores de la ciutat. Coronat com a rei dels bojos, el Tarlà balla contra la pesta i capgira l’ordre social.