El vampir dels Agullana és un dels enigmes que guarda la ciutat, encara que es tracti d’un vulgar ratpenat. El palau dels Agullana és una bella mostra de l’arquitectura del Renaixement, que va ser construït davant l’antic palau dels Vescomtes (Torre dels Cabrera). S’aixeca a l’inici de la pujada de Sant Domènec i les dues parts de l’edifici estan separades per les costerudes escales que pugen cap a la placeta de l’Escola Pia. Per unir les dues parts, les habitacions del palau s’estenen per sobre del carrer, construïdes sobre arcs. A dalt del primer dels arcs hi ha, a una banda, l’escut dels Agullana i, a l’altra, un escut no identificable perquè en temps passats va ser curosament repicat. L’únic element que queda és una ratapinyada que molt probablement formava part de l’escut d’un noble aragonès que es va casar amb una pubilla dels Agullana. La resta es va repicar perquè sobresortia massa en un moment en què es va voler tapar l’escut amb una paret. La ratapinyada que ha sobreviscut té la seva gràcia. Es dona la circumstància que els darrers Agullana, en vendre l’edifici a les monges del Servei Domèstic, varen posar com a condició que no es podien traslladar els cossos que reposen a les dues sepultures familiars que hi havia en una cripta. És inevitable relacionar els cadàvers que no es poden moure d’un lloc concret amb el fet que aquest indret sigui presidit per un familiar dels vampirs.

Carles Vivó s’estranyava que no hi hagués a Girona una llegenda relacionada amb el vampir dels Agullana. Doncs bé, en presentarem dues. La primera, menys elaborada, assegura que les monges havien convertit aquest edifici en una residència per a gent gran i que molts dels interns morien misteriosament debilitats. Atribuir-ho a l’edat avançada era el més normal del món, però alguns gironins més imaginatius asseguraven que els venerables avis morien a causa dels esperits de l’últim o últims dels Agullana, i que aquest o aquests –eren un o dos segons la versió de qui ho expliqués– eren en realitat vampirs que s’alimentaven de la seva energia o la seva sang. Pel que sabem, els vampirs prefereixen la sang dels joves, més fresca i vital, però, en fi, el món dels vampirs és molt complicat.

L’altra ens parla de la bella Domènica, pubilla dels Agullana enamorada de Roger Caramany. Quan aquest la visitava ella es mostrava trista, fins que un dia li va preguntar què l’afligia i aquesta li va dir que se n’anés. “Veste’n abans no et faci mal.” En Roger es va passar la nit donant voltes pels carrers fins que va decidir enfilar-se al palau i entrar a l’habitació de l’estimada. Domènica va voler fer-lo fora, però el tal Roger devia ser molt pesat i ella va cedir. Li va explicar que era víctima d’un antic encanteri contra la família que condemnava totes les Agullana a convertir-se en vampiresses les nits de lluna plena i xuclar la sang dels seus enamorats. En Roger no es va espantar i va assegurar-li que desfaria l’encanteri. Tot i que la noia no el volia rebre, ell hi anava, fins que un bon dia va descobrir un llibre que explicava com desfer l’encanteri. Calia substituir la sang contaminada de la noia per una altra de neta. En Roger va decidir donar-li la seva i la transfusió va funcionar en part. La noia es va alliberar de la maledicció, però el malefici va passar a les venes d’en Roger. Un bon dia el pare va trobar els dos cossos dels enamorats estesos, un amb dos forats al coll i l’altre cremat per la llum del sol, i va decidir enterrar-los a la cripta del palau. No és gaire original, però almenys aquesta història està més treballada.