“El Trio de la Benzina” i el txa-txa-txa

L’any 1989, quan Miquel Torns, Carme Vinyoles i servidor vam decidir que treballaríem conjuntament formant el que més endavant, irònicament, alguns col·legues van batejar com el Trio de la Benzina i Gabinete Caligari va popularitzar la cançó La culpa fue del cha, cha, cha, vam decidir que era molt més gratificant treballar al ritme de bongos i maraques que fer del periodisme una feina estressant. Malgrat que del grup només la Carme és una reportera vocacional, una fura tossuda i persistent que no s’atura fins que ha clavat els ullals al tema que està investigant, i els altres som dos sobrevinguts–en Miquel va estudiar econòmiques a la Central i amb Lluís Planes, Isidre Prades i Toni Coromines es van treure de la màniga els especials de publicitat que, des de l’any 1979, han injectat recursos a l’economia del diari, i un servidor havia acabat història de l’art i, en teoria, volia dedicar-me a l’ensenyament fins que, després de fer el curs d’adaptació pedagògica (CAP) i algunes pràctiques, em vaig adonar que les aules eren una selva i era molt cansat caçar lleons–, no ens podem queixar.

En el meu cas, la culpa que fos periodista no es del txa-txa-txa, sinó d’Emili Rams, amic d’Anglès –que sabia que m’agradava escriure– que, aleshores, juntament amb Joan Vall Clara, era el responsable de la secció de comarques i em va informar que a Punt Diari buscaven gent, de Fermí Sidera, còmplice en els dies –i sobretot les nits– contraculturals del pub Xuclamel, que feia de corrector, i d’Enric Marquès, mestre i agitador principal de l’Assemblea d’Artistes que el 25 d’octubre del 1981 em va obrir les planes publicant el meu article Consideracions al marge en el centenari de Pablo Picasso. Després d’una entrevista amb Joan Bosch, que era l’amo i que, entre altres preguntes, es va interessar pel nombre de pulsacions per minut que feia a l’hora d’escriure a màquina, Pius Pujades em va agafar per dos mesos de pràctiques. Com a ajudant de redactor, em va assignar no a cultura –com jo pensava–, sinó a la secció de Girona, la qual cosa va fer que un defensor com jo de les tesis antiautoritàries i els postulats hippies em veiés engolit per les relacions institucionals i alternant amb la classe política. Primer, Enric Marquès, que coordinava El Punt Diumenge, i Jaume Fabre, professional amb experiència, ens van ensenyar que asseguts a la taula no hi fèiem res, que si volíem noticies havíem de sortir al carrer. Gràcies a ells i al fet que Presència passés a ser el suplement dominical de Punt Diari, amb la Carme –aleshores, treballaven en la secció d’internacional, en què et passaves els dies retallant teletips i copiant agències– vam publicar els primers reportatges i vam obrir seccions, com ara l’Interludi en Negre, en què vam narrar, de forma novel·lada, alguns dels crims succeïts a casa nostra en el segle XX. Tot seguit, i aprofitant que es complien cinquanta anys del cop d’estat franquista del 1936, vam publicar Història viva de la Guerra Civil a les comarques gironines, que ens va portar a entrevistar més de dos-cents protagonistes, tant de dretes com d’esquerres, i a intimar amb grans persones, com ara Carmel Rosa, Antònia Adroher, Francesc Llobet i Narcís Pujol de la Huerta. Va ser una bona escola de vida que es va trencar l’any 1988, quan podríem dir que es va viure una conjunció astral negativa que ens va expulsar de la redacció i del diari. Un petit drama que avui, 36 anys després, podem valorar com un parèntesi en positiu, que ens va permetre conèixer les redaccions de Barcelona, tornar-nos a reconciliar amb El Punt i preparar el viatge que, durant molts mesos, ens va portar a la Carme i a mi a preguntar als pobles originaris de Llatinoamèrica, des d’Ushuaia a Mèxic, què pensaven de l’arribada de Colom. Abans, però, amb en Miquel, havíem investigat una sèrie sobre els nobles de casa nostra, la qual cosa ens va portar a entrevistar ducs, marquesos, comtes, barons i masovers, tots amb les petites grans misèries, alguns conscients que el seu temps s’havia acabat, d’altres mantenint la prosàpia i el poder. Després de treballar conjuntament 35 anys com a col·laboradors fixos de la casa, encara ens queda benzina. La independència ens ha permès no estar subjectes a les servituds del dia a dia i poder plantejar, des de reportatges a llibres, entrevistes, sèries i exposicions i participar en la secció Catalunya vol viure amb dignitat. Una transhumància amb vaques i cavalls ens va portar de Sant Iscle de Colltort a Sant Hilari Sacalm, vam ser a Berlín els dies de la unificació alemanya, vam explicar per què el Besavi va anar a Cuba i Thomas Wood va viatjar de Gibraltar a Sant Feliu de Guíxols, vam acompanyar Neus Català i Enric Marco a Ravensbrück, vam muntar una exposició homenatge a Enric Marquès periodista, hem fet de cronistes de Girona amb el llibre de les Fires de Sant Narcís i relatat els Moments estel·lars de la Costa Brava i de l’interior. Carpentier deia que el periodisme era una bona escola de vida i, en el nostre, cas malgrat les penúries patides pel diari o les derivades de la professió, la culpa sí que va ser del txa-txa-txa.