El joc de la confusió

La protagonista de Los casos de Victoria, film que Justine Triet va realitzar abans d’El reflejo de Sybil que ara ens ocupa, és una advocada amb un exmarit escriptor que la converteix en personatge d’una novel·la que es presenta com una ficció per donar cobertura al seu vampirisme. Després d’interpretar l’advocada Victoria, Virginie Efira repeteix amb Triet encarnant Sybil, una psicoanalista que vol abandonar el treball com a terapeuta per consagrar-se a l’escriptura, però que no ho acaba d’aconseguir per la irrupció d’una pacient que, establint-hi una relació de dependència mútua, no pot abandonar a la vegada que sembla aprofitar allò que li explica per escriure.

Interpretada per Adèle Exarchopoulos, sempre més associada a La vida d’Adèle, aquesta pacient és una actriu (Margot) emocionalment inestable que manté una relació amagada amb un actor (Gaspar Ulliel) amb qui treballa en un film. Aquest, a més, està dirigit per la parella de l’actor i transcorre a Stromboli, l’illa cinematogràficament mítica per haver acollit el rodatge de la primera pel·lícula de Roberto Rossellini amb Ingrid Bergman.

He dit que sembla que l’advocada/escriptora s’aprofita literàriament de la pacient perquè, de fet, a El reflejo de Sybil, tot es força confús. Reflectint-se Sybil i Margot, com també la realitat i la ficció, el passat i el present, mentre que també es desplega un joc especular a través d’un film dins del film, no se sap què és real, imaginari, somiat o recordat.

La confusió potser apareix d’una manera deliberada, però, més que dur a la poètica i el misteri, configura un gran embolic amb moltes idees erràtiques.