Art

Oriol Fontdevila. situació crítica

maria palau

“La política cultural no es pren seriosament l’art contemporani”

Té sentit la crítica d’art avui?

Sí, evidentment. L’art en tant que dispositiu cerca afectar el pensament, per la qual cosa l’elaboració d’aquest pensament i la seva articulació amb l’esfera pública requereix de la crítica d’art. En tot cas no penso que aquesta elaboració hagi de ser exclusivament textual, sinó que pot donar-se en diferents formats i processos. En aquest sentit no crec que la crítica d’art sigui un gènere literari, ni tan sols crec que es tracti d’una qüestió d’actitud. Jo identifico la crítica d’art amb un tipus de mediació on l’experiència de l’art hi reverbera en tant que antagonisme. Per posar un exemple, en els darrers anys he trobat experiències de crítica d’art més rellevants en contextos educatius que no pas en els mitjans de comunicació ni en l’escriptura pròpiament.

S’ha convertit el crític en artista i l’artista en crític?

L’art i la crítica són per a mi les dues cares de la mateixa moneda: des de la modernitat no es concep l’art sense la funció crítica i la crítica d’art és, de fet, un invent modern. Això no vol dir que siguin el mateix, però sí que existeixen en tensió. Hi ha qui sap commutar amb habilitat d’una cara a l’altra i, particularment, veig interessant que artistes, crítics, així com mediadors de diferent naturalesa, intercanviïn les perspectives, posicions i fins i tot dilueixin els límits de les respectives pràctiques. Tot i així, tal i com això es dona, rarament es pot interpretar com un indicador de la qualitat del pensament crític, la creativitat o la llibertat que pugui haver-hi en el sector de l’art. Contràriament, en aquests intercanvis també hi ha molt de joc de poder i d’estratègia.

Quin és el seu museu preferit? A quin no entra mai?

El Tervuren, el Museu Reial de Centre Àfrica de Brussel·les, almenys tal i com el vaig veure abans que l’any 2013 tanqués per remodelació. En aquell moment de transició, la direcció va plantejar una aproximació arqueològica sobre el mateix museu en tant que dispositiu. D’aquesta manera es posava de manifest que no sols la seva col·lecció es deu a l’espoli colonial, sinó que també hi tenen a veure el conjunt de dispositius d’exposició i sistemes d’interpretació que habitualment s’assumeixen als museus com a neutrals. El museu és un artefacte que és colonial per definició, i aquesta ideologia es reduplica encara en l’actitud reverencial que s’exigeix que hi professin els visitants. Si es vol fomentar la crítica, és fonamental que la mediació pugui funcionar aquí també en negatiu. Però aquest tipus d’experiments no són ni tan sols habituals en els museus d’art contemporani. El seu to hagiogràfic els fa entre ensopits i arrogants. A molts d’ells no hi entraria, tot i que no m’ho puc permetre.

Tàpies té successor?

Espero molt que de successor no en tingui. Tot i que li tinc respecte, Tàpies respon a una construcció d’artista que és obsoleta, o així m’agrada pensar-ho.

L’art català ha viscut massa de grans noms?

Tal i com deien els Astrud, la nostàlgia és una arma.

Per quins artistes aposta?

D’entre les generacions més joves, recentment m’ha interessat el treball de María Alcaide, Paula Artés i Sergio Monje. Tot i així, no crec que els artistes siguin galgs i els crítics d’art, corredors d’apostes.

Realment interessa l’art al públic català?

No crec que les institucions educatives ni els museus treballin aquest aspecte d’una manera gaire encertada. En la imaginació del sistema de l’art sembla sols haver-hi lloc per a la fantasia solipsista d’una elit cultural o bé, en el seu oposat, el públic de masses. La relació de l’art amb l’esfera pública s’ha de poder treballar en termes de conflictivitat, i això vol dir que la relació amb el públic no es pot mesurar en xifres, sinó per la qualitat de les relacions emergents que s’estableixin –és a dir, de relacions encaminades a la transformació cultural i social.

Som un poble artísticament madur?

En general, no m’ho sembla.

Els polítics es creuen l’art català?

A segons quin nivell, probablement. En el que han demostrat no creure és en una política cultural que es prengui seriosament l’art contemporani.

L’art i la crítica són les dues cares de la mateixa moneda

Oriol Fontdevila (Manresa, 1978) va començar la seva carrera a la premsa generalista (Regió 7 i Avui), però aviat va agafar nous trencalls per desplegar una visió compromesa amb tot l’entramat del món de l’art. A ell sempre l’ha mogut investigar per dins la xarxa de relacions que s’hi estableixen i fer viva la recerca en projectes educatius. Des del 2006 forma part de l’equip de la Sala d’Art Jove. El seu historial està teixit d’iniciatives per a A*Desk, Idensitat i les fundacions Tàpies i Miró. Al febrer publicarà l’assaig El arte de la mediación (Consonni).


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.