Parella d’amants en crisi
Bruna Cusí i Salva Reina viuen un carrusel d’emocions durant un festival de cinema a ‘Tregua(s)’, el debut de Mario Hernández
“Totes les grans històries van de la insatisfacció humana, que sentim fins i tot quan estem bé”
“Totes les grans històries van de la insatisfacció humana, que sentim fins i tot quan estem bé.” El guionista i director Mario Hernández (Albacete, 1988) parteix d’aquesta premissa en el seu primer llargmetratge de ficció, Tregua(s) , protagonitzat per Bruna Cusí i Salva Reina, que arriba avui als cinemes. El cineasta explica, en una entrevista a El Punt Avui, el conflicte de fons que hi ha en la seva òpera prima: “Si estàs malament, és normal voler més coses, però a la vida passa que potser estàs bé i també vols alguna cosa més, i això dona peu a la comèdia o al drama, et fiques en embolics per omplir buits existencials.”
Festival de cinema
La història transcorre durant un dia en un festival de cinema que no s’esmenta, però que els acostumats al circuit de certàmens reconeixeran fàcilment com el de Màlaga. La parella es troba en secret, primer a l’habitació d’hotel d’ella, que encarna una actriu a la ficció. Salva Reina es posa en la pell d’un guionista de cinema. La trobada continua en un bar, una passejada nocturna, la terrassa de l’hotel... Tot al llarg de 24 hores, en què no paren de parlar, discutir, fer l’amor, riure, enfadar-se... Mario Hernández reivindica com a nexe comú del seu cinema “la força de la paraula, que ens serveix per denunciar, per expressar, per comunicar-nos”. “Sovint no sabem transmetre el que sentim, ens falten paraules o no sabem com utilitzar-les. D’aquí venen els embolics, i d’aquí venen la comèdia i el drama.”
Tregua(s) se sustenta en dos grans pilars: un guió farcit de diàlegs i les interpretacions dels dos actors. Mario Hernández és amic de Salva Reina des que el va dirigir al curt Por Sifo (2016). “Tinc dos dels més grans actors, no només d’aquest país –comenta, satisfet–. Amb Bruna Cusí no havíem treballat mai junts, però és una actriu que admiro moltíssim des de l’esclat que va fer, gairebé alhora, amb Incerta glòria i Estiu 1993. Tots ens vam sorprendre amb aquesta interpretació tan realista i la seva màgia especial.” Interpreten una situació inversa a l’habitual de la comèdia romàntica: “En aquestes pel·lícules, quan els protagonistes diuen «T’estimo!», la pel·lícula s’acaba, però a Tregua(s), quan ho dius, comencen els problemes.” Inicien un carrusel d’emocions i, com diu Mario Hernández, d’aquí ve el títol, “tots necessitem parar un moment en la nostra vida, que és una voràgine”. “Hi ha moments en què ve de gust una mica de calma, veure què t’agrada, què vols canviar... En aquest sentit, tots necessitem treves.”El personatge de Bruna Cusí observa que, quan no discuteixen, és perquè parlen del passat. “Tots estem molt ancorats en el passat, perquè el futur és molt incert i el present es fa sovint costa amunt –diu el director–. El passat és una zona de confort, perquè si va ser dolent el pots oblidar. Però, si va ser bo, corres el risc de quedar-t’hi atrapat. Aquesta parella no té present. Del possible futur que poden tenir és del que va la pel·lícula. El que els uneix són deu anys de no-relació, potser 20 o 25 encontres. Estan ancorats en grans moments del passat, però potser el que els uneix ja no és suficient per seguir mantenint la relació.”El director i guionista també posa reflexions interessants en boca del personatge de Salva, com: “No crec en la fidelitat, però sí que crec en la gelosia i la possessió.” “Crec que la posaré a la meva làpida –comenta Mario Hernández–. El món està canviant i termes que existien fa deu anys, però no estaven en boca de tots, com el poliamor o les relacions obertes, ara hi són i han vingut per quedar-se.”