Llibres

CRÍTICA

L’entranya partenopea d’Erri de Luca

Napàtrida: aquell que ha abandonat Nàpols per entregar-se al món, perdent-ne, així, el dret de ciutadania. Nascut a la capital partenopea el 1950, Erri de Luca se’n va desarrelar als divuit anys, posant rumb al nord. A les primeres pàgines del llibre, De Luca relata que va decidir marxar-ne en tren: triar un horari de viatge per fer-se amo de la seva partida. Se n’anava tot assumint que qui se separa d’una ciutat la deserta: “Respeto el derecho de regurgitación que la ciudad ejerce sobre quien se aleja de ella”, sobre aquell que “ha raspado del cuerpo sus orígenes”. Regurgitar, raspar del cos: d’inici a final, el relat més autobiogràfic de l’autor s’ordeix amb referències a la corporeïtat, és l’única manera de donar compte del record incandescent d’una ciutat que s’encarna, una ciutat de contrapèl que provoca, als seus inquilins, erupcions cutànies.

De Luca no és un “escriptor italià”: prefereix el títol d’“escriptor en llengua italiana”. Sosté que deixar de fer servir el “dialecte”, la llengua materna, implica una presa de distància amb el sentit profund de les coses; una renúncia a la intimitat amb el propi món. Als seus llibres, traduïts a més d’una trentena d’idiomes, el napolità sol afluir-hi com una llengua de foc. Vet aquí una llengua, la napolitana, que expressa el caràcter complex i dual d’una ciutat sublim i terrenal, corprenedora i implacable; magmàtica, càustica i lleugera com la cendra del seu Vesuvi.

Napátrida recull vint escrits sobre la ciutat del sud, vint peces breus, d’una força i d’una vibració esbalaïdores, conferides per la Veritat que emana directament de les entranyes de l’autor, la commovedora capacitat de penetració i l’enlluernador vigor poètic de la seva ploma. Els escrits relaten moments i recorden personatges que han teixit el caràcter del poble napolità i la memòria constituent de l’autor: els relats de viva veu, el moll de Mergellina, els pescadors, les dones, el ragù... Hi trobem personatges antològics, com el gran còmic Totò (quintaessència de la napolitaneïtat) o el dramaturg Eduardo de Filippo (“la transfiguración de una ciudad en maquinaria teatral”); el periodista Giancarlo Siani, assassinat per la Camorra, o Maradona (a qui Nàpols va tenir “no como un rey, sino como anillo en el dedo, un anillo nupcial”). Però també hi trobem un bon grapat de personatges anònims, cada un dels quals “es la ciudad entera; todos saben que la encarnan y la representan”.

L’autor aprofundeix el caràcter d’un poble tel·lúric, que té, com a brúixola encarnada, l’estampa del Vesuvi: “El volcán es un faro plantado en el sistema nervioso.” Tel·lúrics: fins i tot el que és sagrat prové de la terra, del subsol: “En Nápoles el sentimiento de lo sagrado proviene del subsuelo, no ha descendido del cielo [...]. Aquí lo sagrado es sagrado no porque haga que se evapore el incienso en los altares, sino porque se cuece lentamente, como el ‘ragù’.

El Nàpols de la ploma de De Luca, robustament líric i obstinadament realista, s’ancora en els records dels sentits: la ciutat se’ns manifesta vivament a través de les seves olors (la del tomàquet socarrat al cul de les cassoles, la de materials inerts de tallers extingits, la de fusta de barca estovada al moll a la primavera...), a través de la textura dels seus carrers acaramullats de gent o de la transcendència d’una ventada de garbí a la pell. El sentit que domina la memòria de la ciutat, però, és l’oïda: “tuve una infancia acústica. [...] Tuve la suerte de escuchar, de pertenecer a un tiempo todavía hablado.”

Nàpols, una ciutat de la qual és tan difícil separar-se’n com ho és tornar-hi: “Quien se despega de Nápoles se despega en el fondo de todo: ni siquiera le queda saliva para pegarse a nada ni a nadie.” Si l’experiència del despreniment, tema central del llibre, ha aconseguit silenciar fins al final les notes més greus de la nostàlgia, aquestes refilen indefectiblement al text que clou el relat, l’únic narrat en tercera persona. És Nadal, un home sol –l’autor, presumiblement– prepara a casa un plat de pasta, en una ciutat nòrdica. Menja, beu en solitud. Després, pren la guitarra i canta –una melodia napolitana, ens afigurem–. Vet aquí, a parer meu, la clau de volta del relat: el napàtrida ha perdut la saliva per vincular-se enlloc. Li queda, però, l’alè amanit de sud que invoca l’origen, que amoroseix les arestes de la llunyania: “Con el aliento ardiente por el ajo, el canto se extiende por la habitación, suaviza las esquinas y los bordes, redondea el final de la jornada de un hombre.”

Napátrida.
Autor: Erri de Luca
Editorial: Periférica
Pàgines: 137


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia