Vacuïtat feroç

La trajectòria de Javier Daulte al nostre país té el seu penúltim capítol a Tres dones i un llop que, després d'estrenar-se a Barcelona a l'abril, va arribar el cap de setmana passat a Temporada Alta. La trajectòria de Daulte, deia, com a dramaturg i director –en aquest cas només com a autor–, va tenir un inici més que prometedor, amb 4D Òptic, Automàtics, Estás ahí? (versió argentina) i Nunca estuviste tan adorable. Però, precisament, el fet de situar-se al centre d'atenció i no saber fer una selecció acurada de projectes per abastar-ho tot, assegurant-se d'assolir el nivell d'excel·lència mostrat fins llavors, va propiciar un aparent empatx artístic i la producció d'alguns espectacles execrables, ja sigui per defectes del text, de direcció, de posada en escena, o per tots aquests motius junts: La felicitat, Intimitat i Com és possible que t'estimi tant? en són exemples palmaris. Tres dones i un llop, de la qual va haver de cedir el testimoni de la dramatúrgia i la direcció a Carol López, per poder assumir altres compromisos, entra de ple en aquesta categoria. No només per mèrits de l'autor, sinó també pels de la directora.

A Tres dones i un llop, es retrata la relació de tres dones d'una mateixa família, àvia, mare i filla, de classe mitjana, ara en decadència. La filla, Sílvia, afronta amb trasbals la imminent desintegració familiar, degut a la greu malaltia de l'àvia. La mare, alcohòlica, la menysprea i la humilia, de la mateixa manera que abans havia fet l'àvia amb ella. En el punt en què es comença la peça, Sílvia tot just inicia una relació, que vol interrompre, amb un mentalista, el llop, que acabarà posseint el cos de l'àvia per evitar que ella el deixi. Coneixent Daulte, l'intent devia ser crear una peça amb un element inquietant, el del mentalista, per allò que té de paranormal, jugant també amb la suplantació d'identitats. López, però, avesada a la comèdia d'entreteniment efectista, poc exigent, al sempre agraït encadellament de gags, caricaturitza el personatge amb la inestimable ajuda de Roger Coma, convertint-lo en un vulgar pallasso. Mireia Aixalà defensa com pot el seu paper, malgrat que no pot evitar mostrar un simptomàtic punt de desídia, d'automatisme; Carme Pla és presa d'una histèria mantinguda, intensa i exasperant, a la recerca de la riallada fàcil, i Amparo Moreno, tota ella bonhomia, està correcta, però poc creïble, especialment fent de llop. L'espectacle defrauda les expectatives venudes per l'autor en els seus comentaris a propòsit de la peça, és a dir, promet més del que s'hi troba, que realment és ben poc. Vacuïtat i intranscendència, si de cas, i uns quants referents cinematogràfics, com Fallen (Gregory Hoblit, 1998). Això sí, tot servit amb molt de ritme, marca de la casa.

D'altra banda, i ja és una constant en els espectacles de Carol López, sota l'excusa d'una pretesa modernitat, espontaneïtat i frescor, la llengua és maltractada fins a límits intolerables. És clar que, una vegada transgredit gratuïtament qualsevol ordre temporal, espacial i narratiu, és a dir, tota lògica, no vindrà d'una transgressió més, deuen pensar.