Qui té por d'Albee?

La coincidència de dues peces d'Albee en cartellera no vol dir que hagi estat gaire representat als escenaris catalans. Xavier Fàbregas comentava al tot just fundat Avui la representació de Bèsties de mar pel Grup A-71 (1976), llavors l'última peça de l'autor “plenament integrat dins l'engranatge del teatre comercial novaiorquès”. Presentava un dels monotemes albeenians: la dissecció d'un matrimoni americà madur ofegat per la “normalitat” d'una vida presidida pel buit. La “gràcia” del muntatge residia en estrafer els personatges convertint la dona en un transvestit i empenyent l'humor cap al grotesc més histriònic. Una opció que s'inscrivia en un corrent d'opinió segons el qual Albee tractava de personatges masculins homosexuals dissimulats en rols femenins.

Més ençà tenim Una història del zoo (Teatre Regina, 1983) i l'adaptació que va fer Joan Casas el 1990 al Teatreneu de Qui té por de Virginia Woolf? despullant-la de reiteracions i simbolismes feixucs per deixar-ne l'essencial, com ha fet ara Daniel Veronese al Romea. Després va venir la versió de la mateixa obra d'Adolfo Marsillach, que la va dirigir i protagonitzar al Teatre Tívoli a final de 1999, en el que seria el seu últim treball interpretatiu, convertint la tensa atmosfera escènica en un tou matalàs d'aigua sobre el qual rebotaven els personatges amb gestos hiperbòlics i cridadissa de mercat. I encara n'hi va haver una altra de pitjor al Guasch Teatre el maig del 2005, que feia impensable de tornar-hi. El novembre del mateix any, però, Josep M. Pou feia el ple al Teatre Romea amb l'últim artefacte d'Albee, La cabra o qui és Sylvia?, una peça que insistia en la fórmula per excel·lència de l'autor nord-americà: alta comèdia amb aspiracions d'acostar-se a la tragèdia. Fer esclatar el tabú de la zoofília al bell mig d'un matrimoni acomodat era un nou recurs d'Albee per crear expectació i amplificar el so d'allò que realment qüestionava: l'estructura familiar i el model de societat que comporta.

D'Un fràgil equilibri se n'havia fet una lectura dramatitzada el 2006 a la Fundació Romea, juntament amb El somni americà del mateix Albee. Ara desembarca per mitjà de Mario Gas al Lliure de Montjuïc, amb escenari central que recrea l'enorme sala d'estar amb bar inclòs on constantment es proveeix del combustible necessari per lliurar la sorda batalla familiar, un espai de ficció que comparteix amb Qui té por de Virginia Woolf? Comana una immensa Rosa Novell en el rol de matriarca aparentment impertorbable, que mou els fils i tot ho controla, i que de fet és una harpia castradora d'una gèlida fredor (sembla que Albee sempre retrata la seva madrastra). Al seu davant té un insòlit Albert Vidal, admirable en transmetre la insignificança i el conformisme del marit, el seu afany de passar desapercebut i la seva crònica resignació. S'assemblen a la parella de Qui té por... però quinze anys més tard, quan ja han perdut la ferocitat psicològica d'abans i han après a exercir la crueltat de manera més assossegada. Precisament la por és l'excusa que porta fins als límits el fràgil equilibri de la família, amb una germana alcohòlica (tots els personatges d'Albee es passen la vida bevent com a cosacs) que encarna una torbadora Rosa Renom i una filla desestabilitzada pels divorcis consecutius (Mia Esteve).

Al Romea el tàndem Arquillué-Vilarasau juga a boxa com a matrimoni col·lapsat i els cops de puny travessen el prosceni per masegar els espectadors. Tot plegat sense gaires conseqüències. Teatre de gran eficàcia escènica, d'impecable construcció i que sap molt bé com entretenir les classes mitjanes occidentals amb la mida justa de batzac i complaença. Ja sense por.