Un nou concepte d'adaptació

La renovació del cinema literari –com el cinema històric– és una assignatura pendent, ja que molt pocs directors saben com anar més enllà de la simple il·lustració per poder treballar amb comoditat una idea àmplia d'adaptació. Mentre en el món teatral podem veure com Shakespeare o Txèkhov donen peu a muntatges atemporals i a complexos jocs de relectura perfectament ajustats a les creacions d'època, en el cinema sembla com si només hi hagués una manera d'adaptar Tolstoi i aquesta no fos altra que el resultat d'una mirada erràtica. Afortunadament, Joe Wright –que ja havia adaptat Jane Austen i Ian McEwan– decideix donar la volta al concepte d'il·lustració i amb la complicitat d'un gran dramaturg com Tom Stoppard construeixen una versió veritablement sorprenent d'Anna Karenina. Una versió en què l'adaptació no fa més que posar-se al servei d'una interpretació que basa tota la seva força en la posada en escena i en el concepte d'artifici.

Des dels primers moments de la pel·lícula veiem un teatrí que es transforma en món. Un decorat artificiós emmarca els balls luxosos de la aristocràcia russa, l'arribada del tren de vapor a Sant Petersburg o els jocs de cambra. L'escenari no esdevé, però, omnipresent ja que de tant en tant deixa pas a altres decorats i altres escenes que es desenvolupen en espais naturals, com les que relliguen la parella d'enamorats adúlters integrada per Anna i el comte Vronsky. Joe Wright ens recorda que tota adaptació és sobretot el resultat d'una clara visió de la posada en escena, però també utilitza l'artifici per accentuar la idea que tots els personatges del relat no són més que titelles d'un món en extinció. Els aristòcrates juguen i sublimen les seves pròpies representacions, mentre en el món real alguna cosa diferent s'està gestant.