Teatre

CRÍTICA

jordi bordes

Inquietant joc de presències

A ugust Strindberg és una persona hermètica. Avui el nom sona i les referències són aquella Senyoreta Júlia (Grec, 2012) que van protagonitzar Julio Manrique i Cristina Genebat. A Solo es pot comprovar la profunditat de la seva literatura. Perquè Strindberg és considerat un dels pares del teatre modern, per la capacitat de presentar personatges complexos, contradictoris. L'autor feia servir la seva escriptura per reescriure la seva vida. L'ajudava a entendre's ell davant la societat. Se sap de Strindberg que no va tenir una vida gaire plaent, amb poca fortuna en la vida de parella i força estretors econòmiques. La directora i dramaturga Teresa Vilardell reprèn la seva lectura d'Ensam (una mena de testament literari de l'esdevenir de Strindberg) construint-ho des d'un esteticisme fred i alhora una intensitat en què el més petit detall apareix sobredimensionat. Així, les presències a escena tenen un poder quasi hipnòtic, atrapen l'espectador i l'ajuden a revisitar la seva pròpia existència, des de la rudesa d'una posada en escena nua, amb comptades gotes de surrealisme màgic.

No és gens habitual que algú vulgui reprendre un mateix text. Vilardell ja va presentar l'obra al Grec del 2008, interpretada per Pere Arquillué. Va ser un treball molt ben valorat però molt poc vist: només va fer tres funcions. Ara, amb la presència de Marc Martínez, que sembla amarar-se de Strindberg de la primera a la darrera rèplica, ja garanteix més nombre de funcions a l'Akadèmia i aspira a trobar més escenaris. L'obra s'ho val perquè trasllada al món de Strindberg amb molta poesia i delicadesa. A escena, a més del protagonista (un personatge que lloa la solitud, on no ha de suportar hipocresia ni opinions contràries d'altres que el revoltarien) hi ha la presència d'un pianista i d'una noia. Si el 2008 aquest paper responia al de personatge de la novel·la, ara és una veu que trenca el discurs i ajuda a contextualitzar el pensament de Strindberg amb la seva vida personal. Així, és més senzill entendre el patiment interior d'aquest escriptor que deixava al paper allò que li generava el conflicte, despreocupant-se de tancar les escenes. Per això, Solo té un punt de partitura poètica, inexplicable. La poca acció convida a saber-ne més, a rellegir-lo un cop acabada la funció. Strindberg feia servir el paper en blanc de mirall de l'ànima. El mèrit és que aquesta ànima de tinta negra és un bon contrast per detectar la situació de cada lector o espectador. Tot i que l'home sigui un animal social, en el fons, hi ha molts moments de la vida que se sent sol. Que necessita estar sol. Que se sent atret per l'abisme de la solitud. El mèrit és tornar a la convivència sent més conscient del que és un mateix. Aquest Solo és molt absorbent.

SOLO
August Strindberg
Dramatúrgia: Pep Paré, Teresa Vilardell
Traducció: Carolina Moreno
Direcció: Teresa Vilardell
Intèrprets: Marc Martínez, Carolina Moreno/ Verónica Navas, David Anguera
Dia i lloc: Dimecres, 28 de gener (fins al 8 de febrer) al Teatre Akadèmia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.