Cinema

Lluís Quílez

Director de cinema

“Tota ficció traça una línia entre el bé i el mal”

Lluís Quílez (Barcelona, 1978) va dirigir Graffiti, un dels deu curts finalistes als Oscar del 2016, que va rodar a Txernòbil. Bajocero és el seu segon llargmetratge i el primer que no dirigeix per encàrrec. Javier Gutiérrez i Karra Elejalde interpreten aquest thriller trepidant, que transcorre durant una nit angoixant i té com a protagonista també un furgó blindat en què traslladen sis presos.

La pel·lícula arrenca amb una escena molt intensa...
És una pel·lícula que busca fer sentir coses fortes a l’espectador i comença amb una escena molt impactant, gairebé pròpia del cinema de terror. El repte de la pel·lícula és anar a més, en crescendo, fins a arribar a un clímax final carregat d’emoció.
Totes les condicions són extremes: fred, boira... Buscava anar al límit?
Sí, volia que l’entorn fos un personatge més: tant el furgó de trasllat de presos, que és un personatge més, com el que està fora, que genera una atmosfera opressiva, de condicions de supervivència extremes, i afegeix un grau de dramatisme important a la història.
El furgó al principi sembla una presó, però després una fortalesa...
Ens agradava la idea que el furgó fos una mena de mirall d’una presó, però aquesta funció la fan també els personatges, són una amalgama molt diversa, poden ser representatius del que és una presó espanyola. El furgó al principi sembla molt sòlid, indestructible, i a mesura que va avançant es va deteriorant fins al punt que jo diria que es torna una espècie de taüt: els personatges s’adonen que si no surten d’allà moriran.
Originalment es va inspirar en La Model, no?
Hi ha diverses coses. Una és que quan era petit vivia a deu minuts de La Model, per anar al col·legi hi passava per davant, i la tenia present, veia les cues de visitants... Suposo que són coses que et marquen. Ho vivia amb molta naturalitat, és una presó que és al centre de la ciutat. Quan es va tancar, fa uns anys, la notícia em va cridar l’atenció. Vaig començar a pensar en l’embolic de traslladar tants presos. Però hi ha molts inputs: la meva mare ha estat voluntària de presons durant anys, i m’explicava les seves experiències, que tenen un angle diferent del d’un funcionari o un policia. També em va motivar a fer una pel·lícula carcerària, sobre els criminals tancats.
‘Bajocero’ obliga l’espectador a prendre una posició moral, d’alguna manera.
Tot el cinema, tota història de ficció, traça una línia entre el que és el bé i el mal, hi ha un posicionament moral per part dels autors. És inevitable quan s’està tractant una història de ficció en què s’enfronten forces contràries o antagòniques. Bajocero comença com una pel·lícula que sembla d’entreteniment, d’acció, de misteri, amb sorpreses, per passar-ho malament, però disfrutant. A mesura que va evolucionant –ho dic sense fer gaire espòiler–, entra en una altra dimensió, i acabes veient que darrere tot això hi ha un conflicte d’índole moral fort, acaba parlant dels límits entre la llei i la justícia, i sobre com l’individu s’ha d’enfrontar al sistema.
La seva nova pel·lícula és molt diferent de ‘Graffiti’, el curt que va ser finalista als Oscar, i del seu primer llargmetratge, ‘Out of the dark’.
Out of the dark és la peça que menys encaixa dintre la meva filmografia perquè no l’he escrita jo, és una pel·lícula americana d’encàrrec en què no vaig tenir totes les llibertats creatives del món. En canvi, els meus curts i Bajocero són obres 100% com jo volia que fossin. En el que dius, discrepo, jo crec que Bajocero té una línia continuista amb els meus curts, hi ha un estil identificable. Els temes van canviant, evidentment, entre uns i altres han passat molts anys i els interessos i gustos d’un director van evolucionant, com és lògic, però en la manera de filmar hi ha un cert segell que es pot reconèixer. Malgrat que jo soc dels directors que creuen que has de donar a cada història la forma que requereix. Si Graffitiera un drama postapocalíptic i una història d’amor romàntica, evidentment requeria una narrativa diferent de Bajocero, que és una pel·lícula d’acció, violenta, seca, dura... Però el fet de donar tant de pes a la força de les imatges, crear seqüències sense cap diàleg, molt visuals... Crec que hi ha una sèrie de marcadors que sí que es van repetint al meu cinema.
Darrerament han estrenat ‘thrillers’ a Netflix directors com vostè, els germans Pastor, Carles Torras, Oriol Paulo... Tenen res en comú, a part del gènere i de ser catalans?
En comú tenim que hem nascut aquí i segurament hem rebut una sèrie d’inputs similars en la nostra infància i educació, però a partir d’aquí tots els que esmentes són grans directors, cadascun d’ells amb una personalitat molt forta, i més enllà del paraigua del gènere, el que fa el Carles Torras no té res a veure amb el que fa Oriol Paulo. Si filem prim, el cinema que fa cadascun d’ells té unes singularitats que és el que dona riquesa a una cinematografia. I penso que el meu cinema també va per una altra línia. Malgrat que tots som catalans, i m’agradaria dir que tots fem bones pel·lícules, cadascú des del seu angle, toquem els temes de manera diferent: el tractament de la violència, de la família, els delictes... Tenim un to molt particular, malgrat que toquem un mateix gènere. El thriller viu un moment molt interessant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia