Música

Crònica

música

La primavera és ara

Sense drama i sense èpica. Perquè La vida és ara (2020) clama un nou Pau Vallvé (Barcelona, 1981) que amb el nou disc s’ha volgut treure de sobre etiquetes melancòliques, emocionals i introspectives, però també moltes capes instrumentals, i afrontar des de la senzillesa, però també des de la maduresa, el que és la vida. Dissabte, Pau Vallvé va tancar l’edició del festival NEU amb un concert a la sala La Mirona de Salt, on va presentar els nous temes i les versions dels seus clàssics amb un format diferent. Sense banda de rock, només acompanyat per Darío Vuelta al baix i als teclats, el disc, d’alegria continguda que destil·la, però, un nou tarannà vital, exemplifica aquest nou jo musical que fa temps que escolta més Jorge Drexler que Radiohead, però mantenint el segell i l’essència d’una cançó de Pau Vallvé. Perquè el nou disc inclou la bossa nova que és Què va, què va al bolero de Com troncs baixant pel riu .

El concert va començar amb Buguenvíl·lies, que és un cant primaveral al dol, la porta oberta a l’estiu, després d’un ruptura sentimental. Per continuar amb la filosofia pura, una actitud davant de tot que és La vida és ara. Amb tot va recuperar l’èpica, explosió lumínica, amb el Diuen diuen diuen (2019), perquè amb aquest nou format de gira, dos a l’escenari, les cançons de Pau Vallvé sonen a Pau Vallvé però des del nou jo anímic. Quan va cloure Benvinguts als Pirineus, irònic, el músic va comparar l’eclosió de tambors a un moment Sònar o a un èxit de Safri Duo. Còmode en aquesta nova actitud vital, però encara amb la corona del drama, Pau Vallvé va regalar una versió, sense la ràbia i amb tota la dolçor del món, de Que vingui l’hivern. I es va fer acompanyar del bateria Víctor Garcia, que estava a la taula de so, per poder fer la versió, en condicions, de Sol radiant. Suposo que això és fer-se gran, que sintetitza aquesta primavera vital del músic barceloní. Va encetar la tanda de bisos, en què va regalar dos dels seus èxits: Protagonistas , que durant anys es va negar a tocar tot i ser el top a l’Spotify, i Avui l’únic que vull (2017), emblema d’un antic jo cantant des del nou jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia