Arts escèniques

Mirador

Els ‘hippies’ del ‘hardware’, que aniran al teatre

Segons dades d’Adetca (Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya) la temporada passada es va perdre un 6% d’espectadors respecte de la 2018/19 (la darrera anterior a la pandèmia). És adequat pensar, doncs, on i com es recupera aquest públic. No és un debat nou, però no per això deixa de ser necessari reflexionar-hi. Dimecres a la tarda, en un acte organitzat per la revista Entreacte i Recomana.cat, l’impulsor del I Congrés Internacional d’Espectadors i director del club TRESC, Pepe Zapata, va dir que el viatge era, a partir de les dades de les entrades que cadascú compra digitalment (i la seva traçabilitat: el hardware), arribar a convertir-ho en una experiència comunitària, de creixement del sentit crític. Un objectiu que no deixa de ser una mirada hippie i romàntica de la cultura, que avui continua sent vàlida i imprescindible. Berta Bosch, analista de TekneCultura, lamentava que, certament, no hi ha prou dades per poder conèixer bé el perfil dels espectadors. I sense més dades la traçabilitat és mínima: els que van a espectacles mainstream voldran tenir més informació d’aquest perfil; els que no han anat a un xou mainstream els pot interessar tant el mediàtic com el que es descobreix a partir de la confiança en una sala. De fet, Marina Marcos entenia que el públic es descobria estant físicament a la taquilla i reconeixent cada espectador (d’un aforament de 50 localitats com El Maldà). Per a Tracy Sirés, directora del Teatre Auditori de Granollers, la recerca de públics té dos objectius: l’immediat (vendre entrades) i el de major recorregut (que creixi el sentit crític dels espectadors). Tothom voldria arribar al segon estadi, però treballar públic és car (tots ho admetien)i falten recursos. Per això, Sirés va demanar que els criteris per subvencionar programacions de sala tinguessin més en compte amb els treballs que es fan de diversitat, de treballs comunitaris, d’accions específiques d’artistes amb les escoles, per exemple. Ara que Cultura ha d’incrementar les partides econòmiques de cada capítol amb el creixement del pressupost (fins al 2%), sembla un camí raonable enfortir la viabilitat d’un dels objectius sempre perseguits i mai prou aconseguits.

De la conversa, moderada per la periodista Núria Cañamares, van sortir altres idees. Però més des de la intuïció que de la informació concreta. Segons l’Estat espanyol, el 25% dels ciutadans és un usuari cultural. Però, en canvi, a Barcelona, només el 7% diu que va als teatres. I Jaume Melendres (va recordar Zapata) va recitar aquella tesi mai escrita que a Barcelona només eren 30.000 espectadors els que anaven a tot arreu. Indubtablement, falta contrastar les dades; admetre que hi ha molts públics diversos i que el repte és aconseguir que els esporàdics trobin la necessitat (hippie) de gaudir de les arts en viu per, a més, anar coneixent el comportament del públic i oferir-li les opcions més adequades.

I la premsa, és clar, ha de trobar el seu paper en la prescripció, procurant evitar ser una agenda amb potes a una veu que ajuda a conèixer el paisatge i que sigui cada espectador el que trii per quins camins vol trescar l’experiència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.