Art

El petit gran Prado català

La Universitat de Barcelona publica un llibre del fons de pintures que el museu madrileny va dipositar al seu edifici històric poc després d’inaugurar-se

Amb 56 obres, la UB és la institució de Catalunya més afavorida del ‘Prado disperso’

L’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB) es va inaugurar el 1872, ara fa 150 anys, amb les parets nues. Però, una dècada després, la realitat ja era una altra: el Museu del Prado li va transferir 56 pintures amb les quals el centre acadèmic de la plaça de la Universitat va decorar els seus espais nobles. I ara i aquí, amb tot el que ha arribat a ploure, roman la mateixa quantitat d’obres de la pinacoteca madrilenya, encara que mitja dotzena siguin diferents de les que hi van entrar a finals del XIX.

La UB forma part de la xarxa de subseus del Prado amb dipòsits de les seves riques col·leccions. Però té una particularitat: és la institució no museística de tot l’Estat més afavorida per aquestes cessions antigament conegudes com Prado disperso i des d’aquesta mateixa setmana rebatejades com Prado extendido. I de Catalunya, la que més, museus inclosos: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú en té 38; el Museu de l’Empordà, 35; el Museu d’Art de Girona, 29; el Museu de Lleida, 16... La suma total d’obres repartides en terres catalanes és de 250.

Justament pel fet de no ser un museu, molts ciutadans desconeixen que tenen tan a prop seu aquests tresors. El programa de celebració del 150è aniversari de l’edifici històric s’ha concebut expressament per divulgar-los, remarca el vicerector Agustí Alcoberro, tot presumint de bones relacions amb el Prado. El 2009, van ser més tibants: el museu va amenaçar de retirar les obres quan els estudiants anti-pla de Bolonya van ocupar l’edifici, preocupat per si sofrien danys.

Un treball de 26 experts

El primer que calia fer per tornar a posar aquest conjunt artístic en un primer pla era actualitzar la seva eina d’estudi. Després de quatre anys de recerca, es va presentar aquest dijous: Les pintures de la Universitat de Barcelona (I). El dipòsit del museu del Prado, una esplèndida publicació (en una doble edició en català i en castellà) que posa al dia el catàleg que va entomar el 1980 Santiago Alcolea amb l’ajut d’Isabel Coll i Joaquim Garriga. La nova versió ha anat a cura de Sílvia Canalda i Ramon Dilla i aplega textos de 26 especialistes.

Obra a obra, però també amb visions més generals que s’entronquen amb alguns dels debats d’avui de la història de l’art. Per exemple, el de la perspectiva feminista, clau per analitzar “les escenes que representen atacs al cos femení”, raptes i violacions presents en tantes d’aquestes teles, concretament les de temàtica mitològica, que la pinacoteca va deixar a la universitat catalana, explica Canalda.

El dipòsit té dues ànimes: una de barroca i l’altra del XIX. Aquesta segona, un tipus de pintura espanyola que viu un moment de reivindicació que ha trencat els prejudicis que carregava de “llepada i excessivament teatralitzada”, precisa Canalda. Ramon Dilla en tria una de destacada: Doña María Pacheco de Padilla després de Villalar, de Vicent Borràs Mompó, per la qual aquest artista valencià va rebre una segona medalla en l’Exposició Nacional de Belles Arts del 1881 (i 4.000 pessetes per la venda). El lector entendrà que els primers premis d’aquests certàmens no es van descentralitzar de Madrid, és clar. La generositat del Prado tenia un límit, fins i tot en aquells temps que el dirigia un català, Francesc Sans Cabot. L’entrega del paquet de la UB es va fer en quatre viatges: el 1877 (hi van arribar les primeres quatre obres), el 1880, el 1882 i el 1883. És el segon Prado disperso o extendido més antic de Catalunya, després del de la Reial Acadèmica de Belles Arts de Sant Jordi, que el va obtenir el 1866.

En pedigrí, el barroc guanya per golejada: la pintura més sol·licitada per a exposicions temporals és Crist a la pedra freda, d’Eugenio Cajés. I això que en el fons hi ha quatre Luca Giordano. N’hi havia hagut un cinquè al despatx del rector que el Prado es va acabar emportant cap a casa. “El llavors rector Fabià Estapé es va oposar a la seva marxa. Abans de perdre’l de vista, es va fer fer una fotografia al seu costat”, explica Dilla. La peça que embelleix actualment el despatx rectoral és L’arribada d’Hermínia a la cabana dels pastors, de Luigi Scaramuccia.

A l’estança contigua, la sala de juntes, també hi ha bon material. Per exemple, El rapte de les sabines (d’autor anònim), que havia format part de la col·lecció del primer ministre de Carles IV Manuel Godoy, el mateix que va posseir alguns dels quadres estrella del Prado: La maja vestida, La maja desnuda i La comtessa de Chinchón, de Goya, i el Crist crucificat, de Velázquez.

Encara que algunes siguin artísticament de segon rang, les obres del Prado que custodia la UB tenen un munt d’històries fascinants. El llibre és un mitjà per descobrir-les amb detall. Virtualment, aviat estarà disponible el curs Davant de l’obra i, presencialment, hi ha l’opció d’apuntar-se a les visites guiades a l’edifici històric. De les 56 pintures, 49 ornamenten els espais dissenyats per l’arquitecte Elies Rogent: a l’aula magna és on en pengen més, 8. Les que són fora del recinte es troben a les facultats d’Economia (3) i de Medicina (4).

S’hauran fixat que en el títol de la publicació hi ha un I. I això és així perquè ja estan en preparació dos volums més que abordaran els fons de pintura, aquests sí propis, de la universitat. També hi haurà molt per explicar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.