Art

Patrimoni

Un viatge en el temps a Poblet

L’àlbum inèdit del monestir de Poblet

Un llibre traça la crònica gràfica amb imatges mai difoses del cenobi abandonat des de mitjan segle XIX i durant 100 anys

Nodrit de moltes fotografies del fons de la comunitat de monjos, el volum reivindica la recuperació del monument com una obra col·lectiva

Damià Amorós i Alexandre Rebollo han rastrejat arxius de tot el país, públics i privats
“És el Poblet dels nostres avis i dels nostres pares. Sempre el van tenir present”

La gloriosa història del reial monestir de Santa Maria de Poblet es va interrompre bruscament el 1835. La desamortització de Mendizábal (l’expropiació estatal dels béns eclesiàstics) va posar fi a gairebé 700 anys de vida monàstica i va tenir uns efectes devastadors en el seu ric patrimoni arquitectònic, artístic i natural, víctima d’espolis durant dècades. Poblet no sortiria del seu infern a la terra fins un segle després, quan es va posar en marxa el projecte, llarg i costós, per restaurar-lo i quan van arribar quatre cistercencs italians per habitar-lo de nou.

Durant aquest parèntesi de cent anys d’abandonament i de penúries, les ruïnes del que havia estat l’enclavament espiritual de referència de la corona d’Aragó, fundat el 1150 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, van exercir una fascinació sense parangó i van tenir una bona aliada per deixar-ne testimoni: la fotografia. “La desfeta de Poblet és contemporània a l’invent de la fotografia. I l’inici de la recuperació de Poblet coincideix amb la popularització de la fotografia”, subratlla l’historiador de l’art Damià Amorós (Sarral, 1990), coautor del llibre Poblet desaparegut (editorial Efadós). Juntament amb l’historiador Alexandre Rebollo (Montblanc, 1992), han fet una recerca en arxius públics i privats de tot el país per brodar una crònica gràfica des de finals del segle XIX, quan Poblet era “un esquelet”, un trist fantasma del que havia sigut, fins als anys seixanta del segle passat, quan la seva reparació estava a mig procés. Un Poblet en blanc i negre que ni en el millor dels seus somnis ningú es podia imaginar llavors que la Unesco l’inscriuria, el 1991, en la llista de Patrimoni Mundial. Cap altre monestir català té aquesta distinció.

“És el Poblet dels nostres avis i dels nostres pares, per a nosaltres avui irreconeixible. Sempre el van tenir present, sempre hi anaren”, sostenen els dos estudiosos, que han tingut a la seva disposició un tresor documental únic: el mateix arxiu que gestiona la comunitat de monjos del monestir de la Conca de Barberà. Format per 80.000 imatges, és un fons pendent d’endreçar i de digitalitzar per a la consulta pública. Pràcticament tot inèdit (ni publicat, ni exposat), ha proveït la majoria de les 174 fotografies, d’autors diversos, eminents o aficionats, que formen el treball d’Amorós i de Rebollo, amb pròleg de l’abat Octavi Vilà.

Aquest viatge al passat ens desvela un Poblet com qui va desmuntant les nines d’una matrioixca. Des de fora cap a dins. Les vistes panoràmiques, fins i tot alguna de molt antiga des de l’aire que si fos en color ens pensaríem que l’ha fet un dron, fan perdre l’alè. “Els entorns del monestir són imprescindibles per entendre la seva història i el seu immens poder feudal”, remarca Rebollo. Poblet és molt més que el que hi ha a dins del recinte emmurallat de 608 metres de perímetre i 13 torres, fet construir pel rei Pere III el Cerimoniós al segle XIV en ple conflicte amb el seu homòleg castellà Pedro I. El daltabaix destructor provocat per la desamortització també va tenir conseqüències dramàtiques en el paisatge dels voltants. Els boscos van quedar pelats.

Els caminants quedaven corpresos per la decadència d’aquell gegant de pedra. “Aquí, en estas ruinas mi pecho se ensancha: todo es luto y muerte... ¡me siento en mi patria!”, va escriure el romàntic Joaquim Maria Bartrina. “Que bell ets, Poblet, que bell i abandonat!”, va exclamar l’escriptor Joan Santamaria. Als artistes d’ànima sensible els proporcionava l’atmosfera mística per als seus quadres. Baldomer Gili Roig va quedar immortalitzat en una estampa preciosa en què se’l veu, protegit per un para-sol, mirant a càmera amb el pinzell a la mà. I les famílies posaven davant dels grans finestrals de les galeries gòtiques del claustre per tenir un record de l’excursió, o de la ballada de sardanes que hi va organitzar, el 1917, la Lliga Regionalista, amb els nacionalistes valencians i bascos com a convidats d’honor.

Mentrestant, els fràgils vestigis del Palau de l’Abat, quatre parets decrèpites sense teulada, semblava que qualsevol ventada se’ls enduria. Qui ho havia de dir llavors que acabaria allotjant l’arxiu personal del president Tarradellas. I a les entranyes del cenobi regnava un silenci colpidor. És impossible no plorar per dins veient les imatges de les tombes trinxades, al creuer de l’església, dels 14 reis i reines, Jaume I inclòs, que van dominar la Mediterrània en nom de Catalunya. El panteó reial més important de la corona catalanoaragonesa va ser l’instrument de propaganda que va fer servir el règim franquista per apropiar-se de la grandesa medieval catalana i per propagar-ne l’essència espanyola. Franco només va visitar un cop Poblet, el 1952, per presidir la cerimònia del retorn de les despulles dels monarques salvades de les destrosses del 1835, que havien estat traslladades a la catedral de Tarragona. “Poblet, símbol de la catalanitat, s’ha utilitzat com a arma llancívola, però sempre ha tingut molt clar el seu paper en la història”, emfasitza Amorós.

Una història que ha atret visitants il·lustres, com Albert Einstein, que es va passejar per les pedres pobletanes el 1923, just aquest febrer va fer 100 anys, convidat per la Mancomunitat. De l’estada del físic alemany n’ha quedat la seva firma al llibre d’or del cenobi i una imatge molt coneguda que es va fer al sobreclaustre, però aquesta s’escapava dels criteris del llibre i no s’hi ha inclòs.

Pregunto als autors quina és, d’entre les 174 fotografies, la seva preferida. Amorós tria el retrat d’un grup d’homes i nens que van participar en les obres de restauració del monument, “una obra, sovint, anònima, però que necessità totes aquestes persones per materialitzar-se en el conjunt patrimonial actual. Aquests homes i aquests nens potser va ser l’única vegada en tota la seva vida que els van fotografiar.” Rebollo ens fa anar a la fotografia que clou l’àlbum. Hi apareix Ramon Martí, ferrer de cal Biel, a la font de l’Abat Siscar, de la qual va crear els brocs en forma de drac; també va fer tot el treball de forja del cenobi. “Poblet és una obra col·lectiva i, gràcies a l’esforç de molta gent, ha perviscut”, rebla l’historiador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia