Art

Mirador

Els territoris dins de territoris

Al Tecla Sala, l’artista Enric Maurí ens mostra que vivim en obsolescència programada, fins i tot les persones

No anem bé de nomenclatura. Definim les coses de manera inexacta i incompleta. Potser no en sabem més. Per exemple, quan des de la capitalitat ens referim al “territori”, què volen dir si estem parlant d’unes realitats que tot i tenir trets en comú són molt diverses. I ho fem com si tot fos uniforme.

I, a l’inrevés, els retrets a la centralitat capitalina jo els signo només en part. Soc de Sants. I des dels barris també patim una mirada i una acció distorsionada amb relació a altres zones de la ciutat. I, quan ens referim a l’àmbit metropolità, no diguem. Culturalment no existeix, tot i l’interessant moviment que hi ha. Una prova la trobem amb una infraestructura potent com és el Centre Santa Mònica, a l’Hospitalet de Llobregat, que hauria de tenir un protagonisme més enllà de la ciutat i entrar en un circuit a nivell de les grans institucions museístiques barcelonines i de país. Però no carreguem només contra l’administració. Els ciutadans haurien de fer-la seva. Del centre de Barcelona, amb transport públic s’hi arriba en un quart d’hora. Bé, 20 minuts en un dia torçat. És el que cal fer per anar a veure l’exposició actual de l’artista Enric Maurí, Tik Tak. L’impacte de l’economia global en els cossos, en què ens parla de territoris dins de territoris, concretament d’assentaments urbans al barri barceloní del Poblenou i a les ciutats de Berlín, Montcada i Reixac, Nova York i l’Hospitalet de Llobregat. La mostra l’ha comissariat Teresa Blanch.

Enric Maurí presenta un muntatge integrat per diferents conjunts de peces. A les parets podem contemplar fotografies fetes per l’autor, que ens mostra aquests territoris que estan a tocar de casa però que defugim i ignorem perquè creiem que res se’ns hi ha perdut. Res? Aquests espais són plens de deixalles que algun dia van ser nostres. Deixalles d’electrodomèstics que en un principi ens havien d’acompanyar tota la vida però que la dinàmica de la societat consumista fa que els substituïm per altres de més moderns i amb noves inútils prestacions. Ens ho recorda Maurí: “Fins als anys vint del segle passat, la casa Ford només feia un model de cotxe i tots els electrodomèstics eren fets per durar molt, però aleshores va aparèixer el concepte d’obsolescència programada, que marcava la duració dels productes.”

En el muntatge, hi trobem també una instal·lació amb objectes que abans de ser la ferralla que contemplem eren objectes de passió per als consumidors. Maurí ambienta aquests objectes amb grafits a la paret. Els mateixos missatges que trobem en aquests terrains vagues, les úniques paraules que mostren la consciència de la seva existència, perquè els altres rastres de vida que es poden trobar en aquests assentaments urbans són la gent que ho ha perdut tot. Fins i tot la seva identitat. Si creuem unes cortines ens trobarem amb un habitacle amb so blanc amb la realitat d’uns matalassos de rebuig que són la millor oferta que ofereix la societat a uns consumidors que en deixar de ser-ho van passar al més penós dels ostracismes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia