Música

Crònica Porta Ferrada

Quan l’energia no s’atura mai

Hi ha una vella llegenda que especula sobre què passaria si en un futur distòpic uns músics descobrissin en algun poblet en runes del País Basc un seguit d’instruments vells –la txalaparta o el txistu– al costat d’instruments electrònics. Si els músics comencessin a experimentar i a remenar els instruments, el resultat seria alguna cosa semblant a Cristal Fighters. La banda anglesa capitanejada per Sebastian Pringle va néixer oficialment l’any 2010 amb el disc Star of Love i van desconcertar tant els amants de la música indie com els de la música electrònica. La base rítmica dels sons tradicionals bascos es barrejava amb ressonàncies de música dance, mentre les guitarres acústiques anunciaven possibles balades indies que quedaven avortades per ritmes dels vuitanta que podien remetre cap a sonoritats punk. La dificultat per definir el so de Cristal Fighets s’ha mantingut en els quatre discs en què no han parat de reinventar-se. L’únic element de consens que genera Cristal Fighters són els seus directes, dels quals tothom acaba destacant que són una demostració d’energia ballable.

Al Festival de la Porta Ferrada, Cristal Fighters van arribar dilluns per demostrar que tenen una força única. El seu repertori va ser eclèctic, sobretot si tenim en compte que el darrer disc, Gaia & Friends, és del 2019 i que l’únic tema nou de la banda és Manifesto, interpretat a mig concert. Fidels als orígens, van obrir el concert amb una potent exhibició de txalaparta que va donar pas al primer gran hit de la banda, I Love London. Mentre posava a la pràctica el seu crit de guerra, Pringle va demanar al públic que ho donessin tot i va anunciar que el bombardeig d’energia rítmica seria imparable. Els vells temes dels dos primers discs de la banda van omplir la primera part del concert, mentre la veu de Pringle alternava amb les veus femenines i la bases rítmiques eren tant fortes que fins i tot silenciaven les guitarres acústiques i l’ukelele. Follow, LA Calling, Yellow sun i Love is all I got van marcar la primera part, mentre que els temes del darrer disc com Boomin i Bridges of bones servien de parèntesis abans que la follia esclatés en la recta final amb Love Natural, At home i You & I, un nou viatge als orígens de la banda. En els bisos, els músics bascos van sortir de nou amb la txalaparta mentre la banda londinenca arrancava amb dos vells clàssics: Xtatic Truth i Plage. Sebastian Pringle va fer una clara oferta al públic que corejava la cançó: Do you want to go, to the plage with me? (Voleu venir a la platja amb mi?). En altres concerts, la invitació anava acompanyada de la presència de dues pilotes inflables gegants, a Sant Feliu no hi van ser. Amb tot, els Cristal Fighters no van voler acomiadar-se sense agrair a l’auditori la comunió amb la seva imparable energia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.