Música

Crítica

lírica

‘La mamma morta’ i tres trumfos més

Radvanovsky va presentar un programa una mica bigarrat, però exigent

Tot i les mostres de reconeixement i afecte des del primer moment a Sondra Radvanovsky, no va ser fins al final que el públic reunit dilluns al Liceu va bramar d’entusiasme. La soprano nord-americana va enfilar-ho amb La mamma morta (peça que tancava el programa i que va evocar el moment en què, al 2018, Radvanovsky va convertir-se en mite del teatre barceloní interpretant Maddalena a Andrea Chénier) i va rematar-ho amb tres trumfos incontestables de propina: O mio babbino caro, Pace, pace mio dio! (La forza del destino) i Vissi d’arte. Un, dos i tres: Dues àries de Puccini i enmig una de Verdi, la seva gran especialitat. No ha d’estranyar amb aquesta mena de recitals en què, malgrat que el programa a vegades jugui a contrariar-ho, s’esperen els grans èxits. Almenys, però, van ser cantants de manera esplèndida, amb l’expressivitat dramàtica i la potència que, sense negar la finesa, caracteritzen aquesta soprano.

Acompanyada amb precisió al piano per Anthony Manoli, molt comunicativa amb el públic, exhibint una simpatia de show-woman americana, Radvanovsky va presentar un programa una mica bigarrat, però de certa exigència artística, per demostrar la seva versatilitat, cosa que posseeix sense que deixi de fer-se evident que, posem per cas, llueixi més amb el temperament de l’òpera dramàtica italiana que amb certes delicadeses del lied, sobretot en un espai com el Liceu, massa gran per a una música íntima. El cas és que la veu de la soprano va començar a escalfar-se amb dues àries barroques (When I am laid, de Dido and Aeneas, de Purcell, i Piangero la sorte mia, de Giulio Cesare, de Händel) interpretades amb una correcció incontestable, però que podien fer sentir que l’emissió límpida dels seus aguts a vegades es fa estrident. Va passar discretament per unes romances de Rakhmàninov i, tancant la primera part, fins i tot per alguns lieder memorables de Richard Strauss (com ara Morgen!, l’últim dels quatre que configuren l’op.27) com si el compositor alemany li resultés una mica aliè.

En canvi, va encetar la segona part de manera primorosa amb Tre sonetti di Petrarca agomboiats amb la música romàntica de Franz Lizt. Tres peces bellíssimes sobre el desig i la imaginació amoroses amb les quals Radvanovsky va demostrar que també pot ser exquisida.

També va brodar una cançó, Il I Had Known, que el compositor Jake Heggie va destinar-li i que ella va dedicar a la seva mare, morta no fa gaire temps. Tot seguit, va arribar La mamma morta i l’apoteòsica traca final.

Sondra Radvanovsky
Pianista: Anthony Manoli
Gran Teatre del Liceu, dilluns 11 de desembre


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia