Llibres

Premi literari

Ramon Gener i el seu piano, 44è premi Ramon Llull

“Quan em llevo, de vegades abans d’anar al lavabo i tot, baixo a la biblioteca, que és on tenim el piano de cua, l’obro i li dic bon dia; es podria dir que hi parlo, amb el piano, i fa alguns anys ell em va dir que potser havia arribat el moment d’explicar la seva història”, confessa Ramon Gener, que ha guanyat la 44a edició del premi Ramon Llull amb la novel·la Història d’un piano.

Es van presentar 51 originals al premi –dotat de 60.000 euros– i, dels cinc finalistes, l’obra guanyadora era l’única signada amb pseudònim. El jurat va estar format per Carles Casajuana, Pere Gimferrer, Isona Passola, Núria Pradas, Gerard Quintana, Carme Riera i Emili Rosales. Tots presents a la roda de premsa.

Emili Rosales comenta els detalls tècnics. “Història d’un piano, de Ramon Gener, serà a les llibreries el 6 de març, en català a Columna i en castellà a Destino. El vespre abans, al convent dels Àngels, tindrà lloc l’acte de lliurament.”

Ramon Gener (Barcelona, 1967) és una cara i una veu conegudes als mitjans de comunicació, en els quals fa, sobretot, pedagogia sobre la música clàssica, l’òpera i les arts plàstiques, amb programes de TV3 com ara Òpera en texans, This is art i Això no és una cançó, entre d’altres. També col·labora a RNE i RAC1. Abans d’aquesta novel·la, amb què debuta en narrativa, havia publicat tres assajos divulgatius: Si Beethoven pogués escoltar-me (2013), L’amor et farà immortal (2016) i Beethoven, un músic sobre un mar de núvols (2020).

A més de ser llicenciat en humanitats i ciències empresarials, va iniciar la formació com a músic als sis anys estudiant piano. També es va formar en cant i va fer uns anys de carrera com a baríton fins que ho va deixar i va començar la seva etapa com a divulgador cultural.

Gener, nou premi Llull, diu: “Algú em va dir que escriure guions, com faig cada dia, o assajos era com navegar per un llac i que escriure una novel·la era navegar a mar obert. He estat uns quants anys escrivint la novel·la i m’ha costat molt.”

La història parteix d’uns fets reals autobiogràfics dels quals no pot explicar gaire cosa per no aixafar la guitarra, o potser caldria dir el piano. “Vaig comprar-lo en un lloc que no puc dir fa anys en molt mal estat, estava destrossat; quan vaig tenir quatre calés el vaig fer restaurar i va aparèixer el número de sèrie i l’any de fabricació, el 1915 a Brunsvic, Alemanya. I encara vam trobar una cosa més, un objecte que no esperes trobar ni dins d’un piano ni enlloc.”

Aleshores va viatjar amb la seva dona a la fàbrica d’Alemanya on va ser construït, va aconseguir unes pistes i les van seguir per Alemanya, França, Anglaterra, Polònia i, finalment, Barcelona.

“És la biografia d’un instrument i, a través seu, d’una part de la història del segle XX –en especial de les dues grans guerres– i de les persones que han estat relacionades amb el piano. Un viatge històric i emocional en què el piano és el vehicle.” “Jo soc personatge del llibre i tots els noms que explico són reals, però quan amb la investigació vam arribar a un punt final, amb la ficció vaig construir la resta. Perquè també és una història de redempció a través de la música; un piano és una màquina del temps per recordar els que no hi són, un objecte que serveix per entendre perquè som com som i que la música ens pot salvar, perquè la música agrada a tothom, produeix una sensació d’immortalitat. «La vida sense música seria un error», va dir Nietzsche.”

El protagonista de la ficció troba un piano de so vellutat en una botiga de Gràcia. Un polonès misteriós, Janusz Borowski, l’adverteix que és un piano molt especial, un Grotrian-Steinwg, del 1915, amb el número de sèrie 31887. A partir de l’aparició de l’objecte, comença el viatge geogràfic, històric i emocional.

Carles Casajuana hi afegeix un matís important. “És una novel·la, però. Jo la vaig llegir sense saber que estava basada en fets reals i em va funcionar perquè està molt ben construïda.”

Pel que fa a la valoració, Gerard Quintana va anar més enllà. “Aquest llibre ha salvat el jurat perquè sempre esperes trobar un tresor i és el que hem trobat. A mi, que els valors de la música hi siguin tan presents em va emocionar. L’obra també és emocionant per la guerra, encara més en els temps en què vivim. És un llibre de to elevat, sense alts i baixos. No és un llibre de temporada, és un llibre per sempre.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.