Art

cultura

Han segrestat un museu

S’imaginen a Jordi Savall programant les actuacions del Sónar? Aquesta imatge generada per la intel·ligència natural de Sergi Clavell en un article publicat en aquest mateix diari resumeix a la perfecció el que està passant amb el ja extint Museu del Disseny, ara anomenat Disseny Hub Barcelona, que està en ple procés de reorientació museològica i que, per començar, ha vist com desapareixia una determinada paraula del nom de la institució. Perquè en determinades situacions, el nom sí que fa la cosa.

L’evolució museològica del país va portar no fa gaires anys a tancar quatre museus municipals de la ciutat de Barcelona i unificar-los en el Museu del Disseny, una decisió profundament criticada al seu dia. Va gestar-se, així, un fons de més de 80.000 objectes i obres d’art —sí, obres d’art— que provenen d’una sèrie de col·leccions institucionals centenàries amb orígens al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic (1902) i el Museu d’Arts Decoratives creat per Joaquim Folch i Torres (1932). Perquè vostès es facin una idea, algunes d’aquestes col·leccions tenen rellevància a nivell mundial, com la de ceràmica, integrada per 22.000 peces.

Tot el que ara està passant amb el Museu del Disseny va cuinar-se durant els anys de govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona, que són els que varen decidir el canvi de rumb de la institució. L’ideòleg de tot plegat va ser l’aleshores regidor Jordi Martí Grau, ara Secretario de Estado de Cultura del Gobierno de España, que també és el responsable de l’aterratge a Barcelona de Manuel Borja-Villel, després de no aconseguir col·locar-lo en l’estructura cultural de l’Ajuntament i colar-li un autèntic gol per l’esquadra a la consellera Natàlia Garriga. Alguns carreguen ara contra els socialistes i Xavier Marcé com a causants del desastre, però els socialistes són simples executors que combreguen amb el pla inicial dels Comuns, que arrenca amb un pla d’actuació aprovat per l’Ajuntament el 2019 i que tenia per objectiu potenciar les indústries creatives a la ciutat. Precisament, tot just ara, el Museu del Disseny ha passat de dependre de l’àrea de patrimoni a la direcció d’indústries creatives, tal com estava previst en el pla inicial. De la mateixa manera, el concurs que va guanyar l’actual director del Museu del Disseny, José Luis de Vicente, va convocar-se encara en temps dels Comuns i era la palanca definitiva per trinxar l’antic museu i convertir-lo en una altra cosa. I permeteu-me que faci un incís. El concurs, que està impugnat, no exigia com a requisit el nivell de català corresponent a una plaça d’aquest tipus, potser perquè el candidat en què es pensava no el tenia. Suposo que vostès recordaran el cas del clarinetista sevillà que l’Ajuntament de Barcelona va acomiadar de la banda municipal per no tenir el nivell C1 de català. La pregunta és evident: per tocar el clarinet s’ha de tenir un determinat nivell de català i per dirigir un dels museus més importants del país no cal?

De Vicente és algú que prové de l’àmbit que s’anomena “cultura contemporània”, amb les dues potes troncals del CCCB i Macba, a les quals podria sumar-s’hi el Sónar i altres iniciatives i institucions de la ciutat. És un molt bon especialista en la cosa digital i tecnològica, però no sap res, absolutament res, sobre l’àmbit d’abast de les col·leccions del museu que dirigeix. Posar algú amb aquest perfil en una institució que no té res a veure amb el Big Data, els microplàstics o les paelles sense musclos (busquin les declaracions del director sobre aquesta qüestió concreta) és un error majúscul. A no ser, és clar, que facis canviar el rumb de la institució, i això és el que s’està fent.

Han segrestat un museu i unes col·leccions, ho han guardat tot en un cau, i sols els falta demanar un rescat. És una forma sibil·lina d’iconoclàstia silenciosa, que no comporta la destrucció de les obres d’art, però que les amaga perquè a alguns els són incòmodes. Han segrestat un museu i no l’han matat del tot, però l’han convertit en un Frankenstein, en un zombi patrimonial que, segons ha reconegut el director, aspira a esdevenir la tercera pota de la cultura contemporània a Barcelona. No em sembla pas malament que la cultura contemporània s’expandeixi en el nostre entorn cultural, seria molt neci si pensés el contrari, però el que no m’engoleixo és que per fer-ho s’hagin de tallar les arrels centenàries d’una institució, desnaturalitzar-la, i convertir-la en allò que no pot ser.

El més preocupant és que les persones que defensen a capa i espasa aquesta acció de l’Ajuntament de Barcelona han demostrat un nivell de desconeixement preocupant de les col·leccions del museu. Sense anar més lluny, Oscar Guayabero ha afirmat en aquest mateix diari que el que conserva el Museu del Disseny no són obres d’art (no ha llegit res sobre la ceràmica de Paterna medieval, ni sobre arquetes amatòries i mobiliari, ni sobre indumentària, ni...) i que són objectes d’ús domèstic, i d’aquí que no calgui defensar-les com un patrimoni sacrosant. En un altre article arriba a confondre els sistemes de producció d’objectes del disseny amb manufactures preindustrials que no hi tenen res a veure, com si tot fos disseny, com si tot fos el mateix. Salvi Plaja, en aquest diari també, ha defensat que s’ha de volar sense el pes de la història, que no ha de ser un llast, sense adonar-se que quan la història et fa nosa per construir el discurs, potser és perquè el teu no és un bon discurs. No és de rebut, tampoc, que aquestes persones ignorin com van formar-se aquestes col·leccions i diguin que cap d’elles va ser comprada (fals, n’hi ha milers) perquè mai ha existit una idea de col·lecció global del museu, el que demostra que no han obert ni un llibre sobre història dels museus de Barcelona, ni saben qui és Joaquim Folch i Torres, ni què va fer la Junta de Museus durant el primer terç del segle XX. Però s’atreveixen a pontificar i participar del debat, cosa que m’indigna des del punt de vista del fair play dialèctic.

En aquestes declaracions han mostrat, també, un profund menyspreu cap a la tasca educadora dels museus vers la ciutadania, en defensar que amb una bona base de dades i arxius digitals, els investigadors podran accedir a les obres del magatzem. Pim pam pum, problema resolt. I què passa amb els ciutadans, els que no són investigadors? No tenen dret a conèixer les col·leccions del museu, però sí, en canvi, a saber que arribarà el dia que no podran fer paelles amb musclos? Per què el museu no pot explicar-los totes dues coses, quan toqui?

La manera de fer dels ideòlegs i executors del nou pla per al Museu del Disseny em recorda a les accions dels taggers, els grafiters irrespectuosos que estampen ostentosament la seva rúbrica a sobre d’un mur medieval, amb la voluntat d’imposar-se a la història. En aquest sentit, han posat sobre la taula el fals dilema, l’acarament maniqueu, que confronta passat amb present, acusant els defensors de la tasca patrimonial del museu de no voler mirar endavant. Han titllat de conservadors els que apostem per un museu que vetlli pel patrimoni, en faci un ús correcte i no el margini, una cosa que, segons sembla, està passadíssima de moda, però que l’ICOM continua reclamant per a tots els museus del món. Ens han titllat de carques i s’han erigit en garants de la modernitat i el progrés. Ja em perdonaran, però aquest és un discurs tronadíssim que no aporta res de nou i que revisita el rebuig del Noucentisme per part de les avantguardes. Existia aleshores un clam contra la tradició artística anterior que, en determinats casos, va metamorfosar-se d’una forma ben curiosa amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola: alguns dels que havien aplaudit les flames inicials van acabar col·laborant en la salvaguarda de retaules i marededéus. Perquè els agradi o no als apòstols de la modernor, el passat sempre torna, i ho fa amb força.

En definitiva, això d’ara és un exercici revisionista —i, fins i tot, diria que narcisista i reaccionari— que proposa desfer-se del pes molest de la tradició museològica precedent revestint-se de microxips, codi binari i cablejat de coure, amb l’excusa que cal encarar nous debats que afecten a la nostra societat (i que són necessaris, en això estem d’acord). Perquè presentar-te com a modern no vol dir semblar-ho a les fotos amb que et retraten els diaris, sinó ser-ho realment. Picasso estava fascinat pel romànic, i a Miquel Barceló sembla que tampoc li agrada el que està passant amb el museu. Suposo que ningú gosarà a acusar-los de conservadors.

Sembla que ningú en parla, però darrere de tot el problema hi ha una lluita política, una guerra cultural més que evident. S’aprecia clarament en les declaracions en què, maldestrament, el director del museu mirava de vincular la burgesia catalana que va formar les col·leccions al fenomen del colonialisme, en un alehop i triple salt mortal que mirava de connectar el museu amb el debat internacional sobre la legitimitat de determinades col·leccions museístiques i, de passada, carregar políticament contra determinats sectors. Tanmateix, les calaixeres gironines, la ceràmica policroma de Lleida o les arquetes amatòries barcelonines no van ser fetes a Kenya o Moçambic. Vincular la burgesia barcelonina als debats sobre colonialisme implica desconèixer d’on venen aquestes peces, i s’emmarca en una lluita política que tots coneixem prou bé. Sap el director del museu qui va fer aquelles peces i per a qui les va fer? Sap que moltes d’elles estan profundament lligades a les classes populars? És una mostra més del desconeixement i la inconsistència dels caps pensants de tot això, que ara volen mostrar-nos el bon camí i fer-nos creure que paga la pena amagar la història del país i les seves arts decoratives per parlar-nos de la contaminació lumínica i l’explotació comercial de l’òrbita espacial baixa.

Que ningú s’enganyi. El principal problema del Museu del Disseny no és museològic, sinó polític, i de primer nivell. És una conseqüència més del pas dels Comuns per l’Ajuntament de Barcelona i la voluntat de fer net amb tot allò que faci tuf a convergent i discurs identitari. No perdem de vista que després de l’auge i caiguda de la causa independentista determinades polítiques implementades al país —algunes d’elles pels propis partits independentistes— passen per la pacificació i l’anorreament de tot allò que tingui a veure amb identitat. Ho hem vist amb TV3, que es troba en ple procés de castellanització, i ho estem veient també amb museus i centres patrimonials com el Born. Cal netejar, purificar, desinfectar i despolititzar determinades institucions per desactivar certs missatges, i les col·leccions del Museu del Disseny, malgrat pugui no semblar-ho, participen d’aquest fenomen, perquè el patrimoni, per essència i definició, és identitat. Són unes col·leccions que parlen d’un país, de la seva història i de les persones que les van formar que, efectivament, en molts casos eren burgesos adinerats. En el fons, al que estem assistint no és al desballestament d’un museu i d’un centre patrimonial com el Born, sinó al desmantellament d’una determinada idea de país associada a uns discursos polítics específics. Perquè, en essència, no hi ha tanta diferència entre voler que el Born parli menys del 1714 i pretendre que el Museu del Disseny no expliqui la ceràmica del segle XIV. Ara es vol que el Born se centri en altres temes i que el Museu del Disseny es reorienti i ens parli de microplàstics i satèl·lits que fan llum. Perquè si es parla d’això, no es parla d’una altra cosa. Tanmateix, de l’article ja citat de Guayabero em va plaure molt una cosa, que no defugia la confrontació política i que feia seva la tesi que tot plegat era fruit de la guerra cultural que es viu a Barcelona. Perquè, certament, és així i és la base del problema.

Després, hi ha el tema de que ens tracten d’imbècils. Ens diuen i repeteixen que no hi ha cap intenció d’amagar el patrimoni del museu al magatzem, però la realitat és que de 22.000 peces de ceràmica se n’exposaran una vuitantena que faran servir per explicar-nos que de la terra se’n fa ceràmica (allò del Matter Matters ). Això són els discursos complexos que sempre s’enarboren des de determinats sectors de l’esquerra? En dret hi ha una doctrina que diu que ningú pot anar contra els seus propis actes, i al que estem assistint aquí és a un museu que, a partir d’ara, anirà contra les seves col·leccions. Ens diran que exagerem, però com no volen que pensem això si el primer que han fet és treure la paraula “museu” de tots els elements comunicatius de la institució?

Com va dir Pepe Serra, director del MNAC, “la responsabilitat d’un museu és exposar les seves col·leccions. No es poden desatendre amb l’argument que cal mirar cap al futur”. Si jo fos el director del Museu del Disseny em preocuparia que veus com la de Serra i altra gent em miressin amb recel i fessin declaracions i articles com els que hem anat llegint aquests dies. I em preocuparia encara més que diversos centenars de persones, moltes d’elles vinculades al món del patrimoni i la museologia, signessin una carta de protesta que s’enviarà a l’alcalde Collboni. El que ja faria que em posés nerviós del tot seria veure que la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, l’Institut d’Estudis Catalans i els quatre departaments d’Història de l’Art de les universitats públiques catalanes, juntament amb altres institucions, fessin una roda de premsa i signessin un text conjunt en què es qüestiona obertament el que es pretén fer amb el Museu del Disseny.

Senyor Xavier Marcé, senyor José Luis de Vicente i senyores i senyors que manen a l’Ajuntament de Barcelona, vostès tenen un problema, i aquest problema es diu Museu del Disseny.

*Universitat de Lleida. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.