La lleialtat dels professionals

[]

En les tragèdies clàssiques es destaca sobre manera la lleialtat. Qui no és lleial és sospitós de tenir només uns interessos personals que no tenen res a veure amb la polis, amb la ciutadania en general, amb la civilitat col·lectiva del grup. Arran de les manifestacions de Cesc, m'han vingut al cap una munió de declaracions de professionals de l'esport que semblen que no entenen gens ni mica els sentiments dels aficionats. Fins i tot es llancen pedres al seu terrat. Només faltaria que no fossin professionals i que, per aquesta mateixa raó, no anessin on millor els vagi per als seus interessos econòmics! Però aquest fet no és incompatible amb poder dir la veritat. És clar que estem en un món que mou tants diners que fa que les fidelitats es mesurin amb euros. El cas de Figo va ser el més flagrant. Jurar i afirmar lleialtat quan ja havia signat un altre contracte per molts milions. Cap aficionat es pot creure que Cesc no tingui el cor lligat al Barça. És el més lògic, és el lloc on s'ha fet futbolista. És incompatible, això, amb fitxar per un altre club per rival que sigui? No, de cap de les maneres. El que està fora de lloc és pretendre el contrari. És fer el ridícul. Les seves declaracions responen a mesurar el seu futur en un esport on la vida professional és molt curta. I si vol seguir una manera d'apropar-se al Barça que faci com Piqué. Tot i ser professional allí o enllà mai no va deixar de proclamar que era culer. L'altre exemple és Schuster, l'home d'emocions esventades que sempre ho ha deixat clar. Ell sempre afirma que el lloc amb el qual un futbolista més s'identifica és on ha estat més anys. I no ho amagava ni sent entrenador de l'equip de Chamartín. Professionals. Això és el que vol l'aficionat, però que alhora siguin persones veraces i transparents amb els seus sentiments. Al cap i a la fi, el Cesc que va fugir a Londres ho ha rebut tot del Barça sense res a canvi. Hom espera que com a mínim li mostri l'agraïment.