Del cel a la terra

No cal ser fidel de l'església maradoniana per mantenir inalterable l'admiració pel Diego Armando futbolista. Un ser superior per al seu país, un geni per al futbol, un regal per a l'espectador. Per als que van viure els seus millors anys i per als que no ens cansaríem mai de veure'n gols, jugades i tocs de pilota a l'ordinador. Com aquell ordinador. Com aquell escalfament tan genuí amb el Nàpols a ritme del «Life is life» i la pilota enganxada al cos, el retall arran de pal al Bernabéu o la jugada del segle a Mèxic 1986 que només Messi s'ha atrevit a fotocopiar. Res ni ningú ha destronat Maradona a l'Argentina des que va passar de futbolista a un estrat reservat per a les grans figures. Es va començar a embolicar amb problemes, però ja era un déu. Va arribar a fer llàstima, però ja era déu. Va ser arran de l'abisme, però ja era déu.

Diego, el gran Diego, torna ara a ser centre de polèmica, per una qüestió tan simple i corrent en el món del futbol com els mals resultats. Tot entrenador hi cau, quan les coses no funcionen, però si el protagonista és Maradona tot plegat es magnifica. Els que van posar en dubte la seva capacitat quan el van nomenar seleccionador argentí van començar a carregar fort després de l'humiliant 6-1 a Bolívia. Ara, la segona derrota, contra l'Equador, ha alimentat encara més les crítiques.

Quart en les eliminatòries d'accés al mundial de Sud-àfrica, Argentina no les té totes abans d'afrontar dos partits clau, contra el Brasil (el duel promet) i el Paraguai, que l'avantatja de dos punts. Maradona haurà de gestionar les crítiques i els dubtes que genera, i és una incògnita saber com reaccionarà, quina línia adoptarà. Reconegut per sempre més per tot el que ha fet com a jugador, Diego ha volgut fer un pas més i fer creure als escèptics que, des de la banqueta, també podria guiar la selecció argentina cap a l'èxit. De moment, el que ha alimentat són crítiques i molts dubtes. És el que té baixar del cel a la terra, buscar una segona aventura després d'haver-ho estat tot. Altres ja no ho han ni provat. Johan Cruyff, un altre mestre, va marcar escola al Camp Nou i encara en viu. Molts el voldríem haver vist tornant a implicar-se de ple en el futbol, però si des del pedestal es pot viure de meravella, per què baixar-ne? Com a màxim, per fer una mica de prèdica i, és clar, acaparar tota l'atenció mediàtica. Obrir la boca i ser notícia; això sí que és un privilegi. Com Cruyff, Maradona també s'hauria pogut quedar quiet, però no hauria estat Maradona.