Doncs ja la tenim aquí, la rentrée, atípica, calenta i malhumorada com mai. Tornem a la (nova) normalitat amb el motor de la nostra economia, el turisme, sense oli; una situació sanitària –diguem-ho així– encara no controlada; un retorn neguitós a les aules per la manera com s’aplicaran les mesures contra la Covid-19; baixes o permisos sense definir per als pares amb fills a casa per la quarantena; treballadors i autònoms pendents de cobrar atur i altres ajudes; petites i mitjanes empreses penjant d’un fil... Fins i tot l’anunciada fugida de Messi per acabar d’enfonsar la moral col·lectiva.

Tan reals com aquests elements objectius per a la crispació, em preocupa el clima de desànim que s’ha instal·lat a casa nostra. Una sensació de derrotisme, de fi de cicle, fins i tot de decadència, que augura una llarga i penosa travessa del desert. Ens cal reaccionar per sortir del pou aplicant visió i intel·ligència a l’altura dels reptes. Toca canviar models econòmics fallits sense deixar ningú enrere; desbloquejar una situació política marcada per la miopia i els odis paralitzants. Toca consciència del moment i, per què no dir-ho, determinació i confiança en les pròpies capacitats. Se’m dirà que tot és retòrica buida, manual d’autoajuda. Molt bé, quina és, doncs, l’alternativa?