Opinió

Figueres, anys 40

És l’època daurada de l’estraperlo i el contraban; som a tocar de la frontera

Dues fàbriques: la farinera i una de pasta –fideus, macarrons–, i els assassinats dels dos propietaris en els anys de postguerres. Escenaris figuerencs i alt-empordenesos. La investigació, a càrrec de dos membres prou particulars de la Guàrdia Civil; un d’ells diu: “Ens respecten perquè els fem por.” Els figurants: les vídues, els seus diguem-ne amants i també un públic sovint perfectament identificable –no és imprescindible– per als més vells, que els semblarà que tornen als paisatges físic i humà de la seva infància. A l’epicentre, el SNT (Servicio Nacional del Trigo), ens franquista que obligava la pagesia a vendre el blat a l’Estat al preu –baix– que decidia pagar-lo; aquest servei nacional obre un ventall de corrupcions que ensaïmen polítics, empresaris, intermediaris... És l’època daurada de l’estraperlo i el contraban –som a tocar de la frontera–, i, en aquest sentit, encara es fan presents complicitats, com ara les estafes als jueus que maldaven per travessar Espanya. Seguirem uns quants manuals: com el blat passa a les diverses farines –fleca, pastisseria, etc.–; com la farina es transforma en pasta de canalons o d’escudella. Però sobretot com de complex, escalat i obscur és el mecanisme de la constel·lació de la farina: des dels blats de Burgos, l’Argentina i... la Rússia comunista!, que arriben en tren o pels ports de Bilbao i Barcelona, al contraban, el mercat negre, les falses guies, els circuits amagats, les complicitats de flequers... I de passada, com diu un guàrdia, seguim un curset de dret mercantil: pactes de sindicació, accions al portador, valors nominals, beneficis... Dues-centes pàgines de diner estafat, morts i infidelitats, salpebrats d’alféreces provisionales, mercat dels dijous, banys a Roses (en bus) o a Colera, Garbet o Llançà (en tren); testaments, herències i màquines domèstiques de tricotar; el paperot de l’Església còmplice, reflexions sobre la llengua –un dels civils és mallorquí–, temor d’implicar algun politicàs en aquest allioli de beneficis i baixventre... I encara referències dels cuiners Josep Rondissoni o Ignasi Domènech, deixebles d’Escoffier –i remotament de Carême–, en aquesta novel·la escrita per Octavi Dalmau, i que es diu La farinera, que no s’han de perdre i que evoca Agatha Christie, Conan Doyle, Honoré de Balzac, Narcís Oller i Bosch de la Trinxeria. La presentarem al castell de Llers divendres a les 7 de la tarda.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.