Opinió

De set en set

Laforet no en té la culpa

No seré pas jo qui negui la pertinència de celebrar el llegat literari de Carmen Laforet en el seu centenari, i menys que se’n faci memòria a Barcelona, la ciutat on va néixer i on va obtenir aquell triomf exorbitant per la seva primera novel·la, Nada, que va tenir extasiada la intel·lectualitat del franquisme durant uns quants anys i que va fer salivar la burgesia catalana, sempre bastant espanyoleta, amb l’opulència dels sopars al Ritz. El que resulta no sé si dir-ne ofensiu, malintencionat o idiota és que l’exposició L’enigma Laforet, que s’ha portat de gira per les biblioteques de Barcelona, comenci amb un paràgraf com aquest: “Després de la Guerra Civil espanyola, la nostra literatura semblava adormida. Va ser el premi Nadal 1944, lliurat a una joveníssima Carmen Laforet, el que la va treure d’aquesta letargia i va insuflar aire fresc en aquest ambient tan enrarit i ferit. Amb Nada, la postguerra començava a ser un territori literàriament fecund. Així mateix, la feliç circumstància va servir d’estímul a altres autores, que van veure en Laforet una invitació a persistir en la seva vocació.” De debò? Quina “feliç circumstància” podia haver-hi el 1944, amb tots els escriptors en llengua catalana a l’exili, silenciats o prohibits? Destino, convocant del Nadal i editora de la revista que va promoure la castellanització de la cultura catalana, va tardar 24 anys a crear el Josep Pla, “el hermano catalán del Nadal” com n’han dit alguns amb la mateixa condescendència amb què haurien al·ludit a un germà tarat. Laforet es mereixia un homenatge més just, i la resta, una mica de respecte.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.