Opinió

De reüll

El càntic

Un dels landais que tinc subratllats d’El suïcidi i el cant. Poesia de les dones paixtus de l’Afganistan (Editorial Karwan) diu així: “Empolainada vaig dins el meu vestit gastat / com un jardí florent dins un vilatge enrunat.” M’imagino la recitadora afganesa analfabeta anant a buscar aigua al pou mentre recita amb la veu closa el vers en llengua paixtu, la parla de les muntanyes de l’Hindu Kush. El landai és la protesta lírica i íntima de les dones paixtus; una manera d’estimar la terra que mai és seva, de burlar-se de l’ancià amb qui l’han casada o d’encendre el desig a l’amant esquiu. Són càntics alliberadors d’un dolor no percebut per ells, que les consideren un útil més entre cabres, camelles i eugues. És un exercici de sororitat, prohibit pels talibans i que, d’amagat, emergeix de la veu de les afganeses, envelades a les tendes; com l’ocell que piula dins la gàbia. El poeta afganès Sayid Bahodín Majruh va recopilar els landais i l’editor André Velter, que el va conèixer casualment a l’aeroport del Tadjikistan, els va traduir al francès. Velter va escriure que l’assassinat de Bahodín és de la mateixa magnitud que el de Lorca. Repeteixo el landai subratllat com un sortilegi per obrir la porta de la gàbia de les afganeses que hem deixat de veure clamant pels carrers de Kabul el dret a existir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.