Opinió

Dalí i els periodistes

Dalí molt sovint obria la porta de casa seva als periodistes locals que hi trucaven

Dalí i els periodistes és el tema que han triat els Amics dels Museus Dalí de Figueres per a la taula rodona que han organitzat per avui al Cercle Sport, amb la complicitat del Col·legi de Periodistes, coincidint amb els trenta-cinc anys de la mort de l’artista. Precisament, el gener d’aquell 1989, amb la mort del pintor, Figueres va aplegar centenars de periodistes d’arreu del món per seguir l’esdeveniment. Pocs dies abans, l’alcalde de la ciutat, Marià Lorca, va convocar una roda de premsa per revelar que Dalí volia ser enterrat sota la cúpula del Teatre Museu, i no al costat de la Gala, al castell de Púbol, cosa que encara va centrar més el focus mediàtic en Dalí i la seva ciutat natal. A Dalí sempre li va agradar el món dels mitjans de comunicació, i no només per ser més popular i alimentar el seu ego. Quan estudiava batxillerat, a l’institut Ramon Muntaner de Figueres, va ser un dels fundadors de la revista Studium, al costat d’amics con Jaume Miravitlles, Joan Xirau, Joan Turró i Ramon Reig. Anys després, ja als Estats Units, va crear el diari Dalí News, però també va col·laborar en revistes com L’Amic de les Arts, La Publicitat, Vogue o París Match, entre altres. No és cap secret que li agradava sortir i tenir presència als mitjans de comunicació. Es diu d’ell que ha estat l’artista més entrevistat i un dels que han tingut més presència mediàtica al llarg del segle XX. Durant anys, va obrir la porta de casa seva a molts periodistes que hi trucaven, sobretot als locals, i així va iniciar grans amistats i relacions amb personatges com ara Enrique Sabater, que de fotògraf del diari Los Sitios va passar a convertir-se en el seu secretari personal, o Xavier Dalfó, director de la revista Canigó, amb qui després va establir una gran amistat. Aquesta facilitat de rebre gent a Portlligat i relacionar-se amb professionals de la comunicació es va trencar l’any 1982, quan mor la Gala i l’anomenada troica (Miquel Domènech, Antoni Pitxot i Robert Descharnes) es converteixen en els seus col·laboradors més íntims i alhora en una mena de guàrdia pretoriana que fiscalitzava i controlava d’una manera més que qüestionable tot l’entorn dalinià, fins al punt que li van tancar pràcticament qualsevol relació amb l’exterior i especialment amb els periodistes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.