Opinió

Racisme immobiliari

No ho poden demostrar, però la seva pell fosca i els seus orígens africans hi tenen a veure

El dret a gaudir d’un habitatge digne és un dret de tercera mancat de tota protecció jurídica que en garanteixi l’efectivitat. Un dret d’aparador de mira’m i no em toquis que llueix molt en els títols dels textos legals, però que, a l’hora de la veritat, ens deixa amb un pam de nas. Llogar un pis a Girona –i en altres ciutats– és una tasca complicada, per les exigències de les immobiliàries i dels mateixos propietaris, que no volen arriscar-se a posar a disposició d’altri els seus immobles sense la certesa que tot anirà bé –com si la resta de formes de guany fossin segures–, motiu pel qual es multipliquen les peticions de nòmines, avals i fiances per assolir la condició d’arrendatari. Però si tot plegat ja és feixuc, especialment per a joves que volen emancipar-se sense l’aixopluc econòmic dels pares, imaginem-nos el que suposa no aconseguir habitatge tot i complir les exigències del mercat. Posem l’exemple real d’un matrimoni modèlic, emmainadat i ben arrelat, obligat a deixar la seva llar perquè ha finalitzat el contracte i la propietària –de manera plenament legítima– no els renova el lloguer perquè necessita el pis. Imaginem-nos que l’arrendatària els ha donat un marge ampli abans no marxin –no es mereixien menys: són una parella complidora, amb dues feines fixes, dos salaris dignes i uns fills escolaritzats, bons estudiants i ben educats que no han deixat de pagar ni una mensualitat–. Han visitat moltes i diverses agències; han aportat els fulls salarials, la declaració de la renda i els seus documents d’identitat espanyol i de residència permanent; han jurat i perjurat que no tenen animals domèstics i que, dels quatre fills, el gran ja treballa. Han trobat molts pisos disponibles prop de l’escola dels petits i del barri on han crescut, però quan es personen a la immobiliària on prèviament han trucat, resulta que, oh casualitat!, ja no en queden. No són un perfil de família que pugui accedir a pisos d’emergència ni de lloguer social perquè tenen solvència econòmica, en canvi, es poden trobar al carrer perquè ningú els vol arrendar un habitatge. No ho poden demostrar –són pràctiques subreptícies–, però la seva pell fosca i els seus orígens africans hi tenen a veure. Se’n diu racisme immobiliari i es practica a casa nostra. Dia sí, dia també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.