Marcar tendència

La presentació del projecte de pressupostos té sempre un punt d'escenificació: el responsable d'economia –ara el vicepresident i conseller d'Economia i Hisenda– els lliura personalment a la presidenta del Parlament, el projecte és revisat i analitzat per tothom –i això és bo– i, inevitablement, hi ha queixes perquè tothom hi troba a faltar alguna partida. Inevitablement, perquè els recursos són limitats i les necessitats són moltes.

Ara bé, hi ha línies d'actuació, als pressupostos, que forçosament s'han de veure amb una perspectiva més gran. El pressupost, no ho oblidem, és una eina anual, i els canvis de fons que necessitem exigeixen més temps. Per exemple, el nou hospital Joan XXIII a Tarragona. Cal completar el pla funcional –és a dir, saber què és necessita– per poder engegar el procés del projecte. Això està previst, en els termes que pertoca, dins de l'apartat de projectes de l'Institut Català de la Salut, però no hi ha l'obra prevista perquè és evident que encara trigarà.

Així, i ja centrant-nos en el Camp de Tarragona i el Baix Penedès –l'àmbit de la delegació del govern– sobta que les inversions d'aquesta darrera comarca baixin molt, un 27% menys. Per què passa això? Doncs perquè la comparació és amb els anteriors pressupostos aprovats, del 2015, en què hi havia una important inversió per a l'institut la Talaia.

De fet, si comparem el conjunt Camp de Tarragona i Baix Penedès, des dels darrers pressupostos aprovats la inversió prevista puja, en conjunt, un 15,38%. Però el més important no són moviments d'un any, que poden ser originats per una inversió puntual –pensem, per exemple, els anys que l'AVE arribava a Catalunya; semblava que l'Estat invertia i tot!– sinó les tendències. I en aquest sentit anem avançant posicions. Les inversions al Camp de Tarragona i al Baix Penedès són, ara, el 78% de la mitjana de Catalunya, mentre que en el període 2006-2015 –un període llarg, per poder comparar– van representar el 57%. Ens acostem a la mitjana, i aquesta és la tendència que cal mantenir els propers anys.

Aquesta tendència es marca també en clau nacional. Un 74,7% de la despesa es destina a despesa social –salut, ensenyament, treball i serveis socials, habitatge, transport públic–. S'incorporen 3.600 docents per anar revertint l'ajustament durant els anys de crisi, i també 1.637 places en l'àmbit de la salut, entre d'altres. La prioritat és clara, per a qui la vulgui veure. Els pressupostos són els possibles –i millorables, sens dubte, perquè sempre tot és millorable– en el marc actual. Un marc de crisi, encara, i sobretot un marc en el qual no disposem dels recursos que generem. Tenim les necessitats, les coneixem, les volem afrontar, generem recursos que ens permetrien fer moltes més coses, però no en disposem. Aquesta és la tendència de fons que realment cal canviar del tot.