Opinió

Quadern d’economia

FRANCESC CABANA

Els bancs són a tot arreu

Els problemes venen quan les operacions les fan banquers que es creuen genials

D’una manera o d’una altra, els bancs són a tot arreu. Des del crèdit al botiguer per modernitzar el seu establiment fins a les grans obres que es proposa fer un govern o una institució pública. Vaig treballar 23 anys en un banc, de manera que sé del que parlo. Cal dir, però, que moltes d’aquestes operacions tenen un punt que no té res a veure amb la tècnica bancària sinó amb la relació de les persones. El banc en el qual treballava no va entrar mai en operacions dubtoses.

Les grans operacions financeres es fan mantenint una gran discreció. Si arriben a coneixement públic és perquè algun dels protagonistes s’ha passat de la ratlla i ha explicat fets que tenia prohibits de comunicar. No obstant, en la majoria dels casos, els secret bancari es manté, l’operació es realitza i aquesta queda entre banc i creditor.

Les relacions personals entre el banquer i qui demana el crèdit són molt importants. D’aquí la importància que té Madrid per als executius de les grans empreses. Les relacions s’estableixen als restaurants, al camp de golf o en qualsevol reunió social, tan abundants a la capital de l’Estat. Hi podríem afegir la llotja del Real Madrid, molt treballada per Florentino Pérez, que sap el que es fa amb les invitacions que facilita, especialment a personatges de categoria social i a banquers.

Els banquers tenen també les seves relacions, de manera que el client al qual li ha estat rebutjat un crèdit es trobarà que els altres bancs fan el mateix, sempre, és clar, que les relacions personals entre els banquers siguin bones.

De totes maneres també m’interessa destacar que hi ha banquers honestos i bons professionals. M’agradaria destacar, perquè ja és mort, Lluís Valls-Taberner, president del Banc Popular, un home més llest que una mostela. Sempre recordaré els seus enfrontaments discrets i semianònims amb el governador del Banc d’Espanya Mariano Rubio, un personatge que va acabar passant alguns caps de setmana a la presó.

Una anècdota particular que pot servir com a exemple. Un executiu d’una multinacional americana em va demanar que anés a Madrid perquè volia demanar-me un favor. Hi vaig anar perquè era el germà d’un alt executiu d’un banc espanyol important. Amb gran sorpresa meva em vaig trobar que l’executiu –que em va fer anar a Madrid expressament– volia un crèdit d’un banc proper al que jo treballava. El vaig engegar correctament, però definitivament. M’he passat tota la vida defensant l’existència d’uns bancs catalans. El meu èxit ha estat rotund: no en queda cap, fora dels que estan al País València però que tenen els serveis centrals a Barcelona. Recordo amb certa enveja les bones relacions entre la primera Generalitat de Catalunya i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. A qui trucarà el primer organisme català si necessita fer una operació financera de gruix? Les relacions entre un personatge d’Esquerra Republicana de Catalunya i un director d’un banc espanyol no crec que siguin excel·lents. Es veu que dec ser dels pocs que ho demanen a aquestes institucions bancàries, però que no em fan cap cas.

Els bancs són a tot arreu, però no sempre deixen veure les operacions que fan. Els problemes arriben, tal com hem vist ara, quan les operacions les fan banquers que es pensen que són genials i que compren actius que creuen que els consagraran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.