Si ERC i JxCat són conscients de l’abast real que tindran els acords amb el PSOE per fer efectiva una nova investidura de Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya, de cara a la galeria fan veure que no. És inqüestionable que una amnistia hauria de beneficiar tots els encausats arran del procés sobiranista, des de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras fins a l’últim activista anònim, passant pels membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR). I ho és també que la demanda d’un referèndum d’autodeterminació acordat i vinculant no passarà d’això, d’una petició per fer bullir l’olla i prou. A qui beneficien, doncs, els acords a què puguin arribar el PSOE i JxCat i ERC? I a qui perjudiquen?

Malgrat la irada reacció de la caverna espanyola, les proclames guerracivilistes del PP a mans de José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso i idèntiques a les de Vox, la revolta de la vella guàrdia “en vies d’extinció” del PSOE personificada en Felipe González i Alfonso Guerra, la disconformitat de jutges i fiscals, la suposada amenaça d’alçament de la Guàrdia Civil o la pretesa negativa del rei espanyol a signar una llei d’amnistia, la realitat és que l’únic guanyador d’aquests acords serà Pedro Sánchez. És més, avenint-se a aquesta negociació, ERC i JxCat estan fent la feina, la feina bruta, al líder del PSOE, que gràcies a això podrà exhibir davant d’Europa i del món l’acord sobre l’amnistia com el punt d’inflexió que haurà servit, segons ell, per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya denunciat per l’independentisme. Si durant els últims anys ja s’ha vantat d’haver reconduït la situació a la via de la política gràcies a una taula de diàleg entre els governs català i espanyol que en realitat no ha existit mai, què no farà podent mostrar una llei d’amnistia –o com se n’acabi dient– que no es cansarà de repetir que és el que permetrà tancar definitivament la carpeta catalana?

Deu ser això el que més descol·loca i molesta la dreta espanyola, que sigui Pedro Sánchez qui s’emporti les medalles de resoldre el problema catalán després d’haver estat ella la que sempre ha inflamat la situació, des de la recollida de firmes i el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut del 2006 fins a les crides a la insurrecció d’aquest mateix 2023. I això que l’actual líder del PSOE és tan garant de les essències pàtries, de la sacrosanta unitat d’Espanya, com el que més: no vol sentir parlar d’autodeterminació ni de referèndum ni d’unilateralitat, exactament igual que el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, i fins i tot el de Vox, Santiago Abascal. I és que la caverna espanyola no és feu privatiu de la dreta, sinó que hi conviu harmoniosament també l’esquerra.

L’amnistia és una sortida personal per als processats per la causa catalana, i des d’aquest punt de vista és humanament comprensible. Però a mesura que avancen els dies cada cop és més clar que només beneficiarà els polítics professionals, que l’esperen amb candeletes per poder-se tornar a presentar a les eleccions, que sembla que sigui l’únic que els importa, i deixarà penjats els ciutadans anònims atrapats en el malson en què els han ficat els mateixos dirigents catalans, cosa que si s’acaba confirmant serà un autèntic frau. Políticament, tanmateix, és una obvietat que per si sola no resol cap conflicte, per molt que Pedro Sánchez vulgui fer creure el contrari i que JxCat i ERC l’hi posin en safata perquè ho aconsegueixi. El referèndum d’autodeterminació, l’únic que el podria resoldre, significa, d’una banda, renunciar definitivament al Primer d’Octubre i, d’una altra, els partits catalans saben que Espanya mai no s’avindrà a fer-lo sabent que el perd. Mentrestant, però, al líder del PSOE el xup-xup li servirà per mantenir-se una legislatura més a La Moncloa.

I si a sobre, de Catalunya estant, s’aigualeix aquesta proposta de referèndum acceptant consultes obertes a altres opcions que no siguin la independència o plantejant-les perquè es puguin votar al conjunt d’Espanya, segons el contingut de l’anomenat acord de claredat que propugna Pere Aragonès, Pedro Sánchez no cal que s’amoïni per res. El que cada vegada és més evident és que el perdedor dels acords amb el PSOE serà justament Catalunya, i ho serà, lamentablement, amb l’inestimable ajut d’ERC i JxCat.