Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Crisi o fracàs?

El gas acaba d’experimentar un augment que hauríem de qualificar d’impressionant si no fos que han aconseguit que ja no ens impressioni cap nova prova de l’enderrocament del nostre sistema de vida. Les fites visibles d’aquest procés són els successius encariments del petroli, o sigui que ja dura cinc o sis anys. La causa de l’augment ràpid i espectacular del preu del petroli –per què ara, i no anys endarrere; per què tant, i tantes vegades– no ha estat pas explicada a l’opinió pública. Sabem que els països productors en van apujant el preu, però no sabem res més. Qui beneficia realment, per exemple?

Qui perjudica, sí que ho sabem. Els qui han cregut –tot el món occidental, amb més o menys entusiasme– que la societat del benestar era irreversible i que el progrés material no tenia aturador. Ara descobrim d’una manera desagradable que s’estan afeblint els fonaments de l’edifici en el qual preteníem d’instal·lar-nos per sempre –cada vegada en un pis més alt i més ben equipat. Ens sentim com si ens haguessin enganyat. I és que ens han enganyat –i hem volgut deixar-nos enganyar. L’energia fàcil no ho era, l’energia barata no ho era, l’energia eterna no ho era.

Alguns anticonsumistes ja ho deien feia temps, però no tenien bona premsa, eren uns derrotistes o uns “sonats”. El poder universal, a més, ja havia trobat la continuïtat del procés triomfalista: l’energia nuclear. De cop i volta, però, uns altres “sonats” han començat a tenir raó: els ecologistes. Els ecologistes no han pogut ésser desqualificats des del moment que es produí l’accident a la central de Harrisburg i, si no m’equivoco, s’ha suspès als Estats Units la construcció de noves centrals.

La situació, doncs, és dramàtica: no hi ha cap garantia que tinguem petroli demà passat, l’energia nuclear no és fiable en el moment actual –a més que no està en condicions pràctiques de substituir el petroli–, i les anomenades energies alternatives –solar, geotèrmica, marina, eòlica– han estat olímpicament ignorades pels centres de decisió. Energèticament, doncs, estem a punt de quedar-nos en calçotets.

Sospito que només hi ha dos camins de sortida. El primer és fer un examen de consciència de la nostra civilització –no tan sols una anàlisi de la nostra economia. Si té algun sentit voler mantenir un “ideal de vida” quan la crisi s’estendrà inevitablement, i s’anirà creant una fossa cada vegada més profunda i més insalvable entre uns objectius materials i la possibilitat d’assolir-los. És previsible que la inflació, l’atur, la fallida d’un determinat tipus d’empresa accentuï el desnivell social, i acabin enfrontant-se una societat establerta amb una societat frustrada. Serà difícil, per a evitar-ho, començar a modificar el que entenem per civilització.

L’altra solució –falsa, perquè seria circumstancial– seria desgraciadament més fàcil: la guerra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.