Tírria patològica

Una cosa són les reaccions adverses a la declaració de sobirania feta pel Parlament de Catalunya, que n'hi ha hagut, i n'hi haurà, de tota mena i en diferents graus d'estridència, i que es pot entendre que es produeixin, a casa nostra i, sobretot, a fora, en nom d'una unitat, i una altra l'odi ja secular a la llengua catalana. Els lectors que segueixen la secció de les Efemèrides s'hauran adonat que, sovint, n'apareix alguna que fa referència a un atac determinat contra ella, i, sovint també, amb data anterior al segle XX. Estem davant d'una constant històrica que es manté, amb més o menys virulència, a través del temps, i a la qual, pel que sembla, ja ens hem acostumat. Això no vol dir que ens deixi indiferents, només una mica fets a la idea, diria jo. Els seguidors d'aquesta Galeria són testimonis d'aitals atacs perquè solc reproduir-los, especialment els que apareixen en els diaris d'abast estatal que es publiquen a Madrid. I com que això no hi ha qui ho pari, heus ací la darrera andanada que se li va etzibar des de La Razón, a doble plana, dues setmanes abans que es pronunciés el Parlament. Sota l'avanttítol “La quimera soberanista se desmorona: la realidad se impone a la inmersión”, es podia llegir, i ho transcric fins i tot gràficament: “Los catalanes tuitean en castellano.” Al costat del llarg article que explicava el percentatge de catalans que utilitzaven la interfície de Twitter en català, només uns 80.000, un col·laborador del diari, en la segona part de la seva columna, que titulava “Esperanzas para la cultura”, escrivia: “Es llamativo el caso de Cataluña, en donde, gracias a su política lingüística vigente en la educación y en la administración, permite a la lengua catalana disfrutar de cierto vigor en medios sociales como Twitter.” Després arribava la sentència: “La edad también es determinante: el 45% de los usuarios de redes sociales por móvil son jóvenes de entre 18 y 30 años. Este fenómeno, por ser juvenil, permite albergar grandes esperanzas para nuestra cultura, pero nada cierto. Es más, en cuestiones tan contingentes como es el uso de las lenguas, sólo la historia dicta la sentencia.” Observin bé el raonament: gràcies a la joventut dels tuitaires en castellà, la cultura no corre perill. Perquè, és clar, la llengua catalana no hi té res a veure, amb la cultura, i tal com la veu el columnista, més aviat li és un destorb que caldria eradicar.