LA GALERIA
El mateix de sempre
Una cosa és plantejar una realitat a partir d'uns principis, una ideologia o una forma de veure-la, i una altra caure en el parany dels tòpics suats
La periodista Victoria Prego va publicar el divendres dia 10 al diari El Mundo un article amb el títol Maoríes en Cataluña. Prego comparava la conducta dels nostres dirigents polítics, que ens engresquen sorollosament amb la possibilitat del dret a decidir, amb la dels jugadors de rugbi neozelandesos que, abans de començar un partit, ballen una dansa de guerra maori per intimidar l'adversari però que després, a l'hora de la veritat, se sotmeten a les regles del joc. Cosa que, segons Prego, no passa aquí perquè “esos llamados dirigentes políticos ignoran las reglas elementales por las que se conduce una sociedad civilizada. Y, desde esa ignorancia, se lanzan a decir a voz en cuello que no hay tribunales ni leyes que se opongan a la voluntad popular.” La periodista, que més endavant convertia l'expressió voluntad popular en muchedumbre, es manifestava així: “El disparate es de tal magnitud que, independientemente de su imposible supervivencia en ningún foro civilizado, desacredita hasta el ridículo a toda esa clase política.”
Es pot estar o no d'acord amb aitals afirmacions, i és evident que Victoria Prego té tot el dret del món a escriure i publicar allò que pensa, sabent, com segur que deu saber, que l'escrit provocarà reaccions de tota mena. Ara bé, una cosa és plantejar una realitat a partir d'uns principis, una ideologia o una manera de veure-la, i una altra caure en el parany dels tòpics suats, els llocs comuns i els característics prejudicis sobre i contra Catalunya i els catalans. I és que la senyora Prego començava el seu article d'aquesta manera: “Detengámonos un instante en la patética actuación del portavoz del gobierno catalán, señor Homs, quien, entre los incontables sinsentidos proferidos durante su comparecencia, le ha echado las cuentas a la UE para que también Bruselas sepa lo que se le debe a Cataluña. Y así, como un avaricioso tendero de la Barcelona miserable de posguerra...” Només per haver explicat quants diners paguem a l'Estat i quants en tornen, el conseller Homs es va comportar com un ronyós botiguer barceloní de després de la guerra! Penso que l'injuriós símil, injuriós per al senyor Homs, però també per al gremi de botiguers del Cap i Casal, desacredita, pel sol fet de constituir el paràgraf inicial de l'escrit, la resta del que s'hi comenta. Comenta, dogmatitza i pontifica.
