Invasió subtil

Diu el periodista Ferran Monegal que la televisió és una escala que sempre baixa i que la teleporqueria no es redueix a un determinat tipus de cadena o de programa, sinó que s'escampa i contamina àmbits que haurien de ser sagrats, com les cadenes públiques o els programes informatius, siguin públics o privats. Ja fa molts anys que a les televisions triomfen personatges de mèrits escassos –tret de la barra i de la capacitat de viure amb l'esquena dreta. Ja fa anys que ens volen fer confondre la pluralitat amb la cridòria i la baralla planificada, que només forma part de l'espectacle. I també fa temps que les televisions exploten ciutadans amb un sentit del pudor nul o una necessitat extrema d'obtenir dos minuts de fama. Simplement ha augmentat l'extensió del fenomen a mesura que han augmentat els canals.

Però hi ha un fenomen més pervers que la teleporqueria: la teleporqueria disfressada. Parlem de falsos debats, de les imatges sense rellevància informativa que es fan espai en un telenotícies només per l'impacte que provocaran, fins i tot de programes d'humor que ens permeten consumir brossa televisiva de totes les cadenes, prèviament seleccionada, des de l'altra riba, atorgant-nos el favor d'una distància i d'una pàtina de moralitat que no haurien de fer-nos perdre de vista que consumim la mateixa brossa. Es tracta d'una invasió subtil i, precisament per això, molt eficaç. Aquest dimarts reapareixia Josmar a la televisió pública catalana i ho va fer a la versió estiuenca d'El gran dictat, un programa que barreja amb habilitat i intel·ligència l'entreteniment i la divulgació lingüística i que presenta un personatge tan interessant com Òscar Dalmau. Era necessari? Josmar és un fenomen televisiu nascut a mitjan anys 90 i que va arribar a un moment culminant de la seva popularitat, cap a 1997 o 1998, amb Malalts de tele, un programa que tampoc el necessitava i que va contribuir decisivament a la creació de la criatura mediàtica. Josmar semblava predestinat a ser una estrella fugaç però per raons que se m'escapen ha anat trobant espais en mitjans i ha tornat de forma intermitent a TV3. Ridiculitzar la gent més vulnerable és una forma innoble de l'humor. Als pobles petits sempre s'havia pres el pèl al curt de gambals, a qui tenia una discapacitat física, al desvalgut, i a l'aldea global també es fa. El que sap més greu és que caiguin en el parany les televisions públiques i programes que no ho necessiten.