Opinió

els miralls de la ficció

‘Blue Jasmine'

Allen ressuscita la qüestió de com les il·lusions ens transfiguren la realitat

Després d'uns quants anys d'haver fet vacances pagades per Europa, el cinema de Woody Allen semblava trobar-se en un carreró sense sortida. Els que any rere any ens hem fet grans amb les pelis de Woody Allen, cada cop esperàvem menys de les seves propostes. Fins i tot, el mateix Allen en el documental que va estrenar-se l'any passat sobre la seva obra reconeixia públicament que la seva bulímia creativa l'havia anat desgastant progressivament. Enmig d'aquest context, l'aparició de Blue Jasmine, el seu darrer film, es presentava discreta. No ha volgut passar per cap dels grans festivals i va estrenar-se en ple estiu als Estats Units. La presència de Cate Blanchett sota la mirada de Woody Allen cridava l'atenció i les crítiques americanes varen deixar-se sentir aviat. Des de Match Point, Allen no havia estat mai tan inspirat. Aquesta setmana, amb motiu de la seva estrena francesa, els elogis no han fet més que multiplicar-se.

Què té Blue Jasmine? D'entrada podríem considerar-la com la pel·lícula d'Allen sobre la crisi. La seva trama parla de la bombolla generada per la riquesa i de com l'esclat d'aquesta bombolla transforma la percepció del món i de la realitat. La protagonista viu envoltada de la riquesa de Park Avenue i, de cop i volta, es troba a San Francisco, al costat de la seva germana adoptada vivint en un altre entorn social, sense els capricis de la seva vida anterior. Ella voldrà trobar en la nova vida indicis de la vida passada i no farà més que fer un seguit de passes en fals. Un cop més Allen ressuscita la qüestió de com les il·lusions ens transfiguren la realitat. Ens parla de personatges que són incapaços de trencar amb els seus fantasmes, que quan han d'anar al món real es troben presoners de les seves pròpies representacions. Aquest cop, però, Allen ho fa a partir d'un joc constant d'anades i vingudes entre passat i present que és un joc d'oscil·lacions entre classes socials, entre dues ciutats i entre els fantasmes i la cruesa de la realitat.

Tot plegat està interpretat per una Blanchett en veritable estat de gràcia que sembla voler ressuscitar el personatge de Blanche Du Bois, l'heroïna d'Un tramvia anomenat desig. Jasmine, però, no es trobarà amb la rudesa del polonès Kowalski, sinó amb la banalitat dels seus hereus. Blue Jasmine arriba el 15 de novembre i té la virtut de meravellar-nos en poc més d'una hora mitja.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.