Fabricants de pobres

Desgraciadament, la història ens il·lustra força casos de polítics, d'ideologies polítiques i de polítiques econòmiques que han estat uns vertaders i eficients fabricants de pobres. Sovint aquest fenomen, una vegada iniciat, entra en una espiral perversa que fa molt difícil sortir-ne. Normalment els fabricants de pobres assoleixen el poder amb un discurs en defensa dels pobres i la seva gestió no para de fer-ne més i tornen al populisme retòric en defensa dels pobres, i tornen a fer més pobres, fins que arruïnen totalment el país i el col·lapsen econòmicament, com va passar a molts països comunistes.

Robert Mugabe, president de Zimbabwe, l'antiga Rhodèsia, va ser primer ministre el 1980 i va assolir la presidència el 31 de desembre del 1987 amb un discurs molt sectari contra la comunitat blanca. Va començar la confiscació de propietats agrícoles de la minoria blanca que tenien una alta producció, i fins i tot exportaven, per lliurar-los als seus seguidors de la comunitat negra. Fins aleshores el país era un dels més avançats de l'Àfrica en serveis i exportador de productes. La producció va baixar en picat, i ben aviat va començar el desabastament i va aparèixer la manca de productes bàsics, un fet desconegut fins aleshores.

Les polítiques populistes i arbitràries de Mugabe van provocar una hiperinflació que Mugabe va declarar il·legal. Va fer tancar 800 empreses per boicotejar el mercat, va fer empresonar molts comerciants, però la inflació va continuar pujant fins a 200 milions per cent. Cada 24,7 hores els preus es duplicaven.

Aquesta setmana el Parlament de Veneçuela, després d'haver apartat una diputada díscola per recuperar la majoria, va donar poders especials al president Maduro. El fet no és nou a Veneçuela, puix que des del 2007 tots els presidents han tingut períodes de poders especials.

És cert que Nicolás Maduro ja va rebre l'herència d'una economia molt descompensada per les polítiques populistes, intervencionistes i arbitràries d'Hugo Chávez, però la dinàmica cap al precipici amb Maduro no s'ha aturat i les mesures, del tipus de Mugabe, per combatre la inflació manu militari i no amb mesures econòmiques assenyades, fan preveure un futur immediat molt complicat. La gran majoria dels països llatins van fer un esforç per contenir la inflació amb èxit, havia estat un mal endèmic, però Veneçuela i l'Argentina n'han quedat al marge.

El proper 8 de desembre Veneçuela tindrà eleccions municipals i aquest horitzó preocupa molt el chavisme perquè hi ha un 70,7% de la població que valora negativament la marxa de l'economia i un 53% veu dolenta la gestió de Maduro.

Veneçuela és un país que té grans recursos naturals i és el principal productor de petroli de l'Amèrica Llatina. Conscients d'aquest coixí de riquesa natural, tots els presidents veneçolans, amb més o menys intensitat, han volgut fer política amiguista. Hugo Chávez amb “la seva revolució bolivariana” i el sosteniment de la cubana, és el que va començar el camí que ara reforça Maduro, cap al precipici, un camí que, tot i que aquí té grans defensors, té tots els ingredients de ser una nova dictadura fabricant de pobres.

De moment, les últimes accions han estat control de preus per decret i l'empresonament d'empresaris i comerciants; si mirem cap a Zimbabwe, ja sabem quin són els resultats. Només cal temps.