Keep calm
El valor afegit de l'emigrant
Malauradament, la capacitat d'espavilar-se i d'integrar-se en un hàbitat estrany sovint no significa cap plus a l'hora de trobar feina a la tornada
Fa unes setmanes vaig trobar un antic company que acabava de tornar després de vuit anys als Estats Units, la major part fent de professor de castellà i català en una universitat. Va marxar amb la seva parella i tornen amb una il·lusió bàrbara i aquelles ganes renovades de menjar-se el món, ara a casa i amb una motxilla plena de vivències, esperançats a trobar una feina que els permeti quedar-se definitivament. Però la realitat de l'emigrant pròdig no és tan senzilla, i sovint acaba en desengany. Tot i que probablement mereixerien competir per una feina qualificada on poder aplicar i desplegar tota l'experiència adquirida, per a benefici al cap i a la fi del progrés del conjunt, ells es conformen amb “qualsevol cosa”. I és possible, en efecte, que alguna cosa trobin, tan possible com que no s'adigui amb la seva formació, capacitats i experiència professional, però sobretot vital, un valor afegit que malauradament es tendeix a menysprear. I és que, més enllà del currículum, el valor afegit que suposa la capacitat d'integrar-se, espavilar-se, aprendre, moure's en un hàbitat d'entrada estrany no sempre significa cap plus per als que podrien donar-los la confiança per ajudar a fer avançar les seves empreses i negocis. I el greu és que no són pas els primers a qui passarà, ni seran els últims. Frustrant.
El cens de residents a l'exterior diu que l'1 de gener més de 120.000 catalans havien emigrat des de l'inici de la crisi, el 2008, la majoria per buscar les oportunitats que aquí escassejaven. La xifra real dels que ho han intentat, però, ha de ser encara molt més alta, si es té en compte que l'oficial és el resultat de la suma dels que marxen però també la resta dels que tornen, ja sigui perquè les coses no els han anat bé, perquè ja han cobert una etapa vital amb èxit o simplement perquè s'enyoraven. D'ells, sovint les estadístiques se n'obliden, però també la societat, que deixa escolar miserablement un enorme potencial de talent en feines menors o directament a l'atur. Un luxe que cap país s'hauria de poder permetre.
