Política

MADRID TREMOLA

El ministre dels afers interiors

Margallo s'ha convertit en una de les veus més punyents contra l'independentisme

De dialogant i de moderat se'l va qualificar des d'alguns àmbits polítics catalans quan, el desembre del 2011, Mariano Rajoy li encarregava dirigir el Ministeri d'Afers Exteriors. S'assegurava, a més, que en temps remots el madrileny José Manuel García-Margallo fins i tot havia mostrat receptivitat cap a reclamacions tan poc populars com era el del pacte fiscal que començava a reclamar amb força el govern català. “S'ha destapat: és com el doctor Hekill i mister Hyde”, suggeria ahir un dirigent que coneix la seva llarga trajectòria política. Ahir, de fet, mentre carregava contra l'intent de “cop d'estat” d'Artur Mas si tira endavant el referèndum i l'amenaçava amb el Codi Penal, defensava davant l'enviat especial de l'ONU l'autodeterminació del Sàhara.

És evident que l'exeurodiputat del PP –que confessa que també es defensa en la llengua de Joan Fuster– no s'imaginava que Catalunya centralitzaria la seva actual agenda de treball. Va accedir al càrrec confiat a tenir un mandat relativament tranquil. Al cap i a la fi, a l'actual president espanyol se li pressuposaven tan poques ganes d'alternar amb els diferents actors de l'escena internacional com el seu antecessor, José Luis Rodríguez Zapatero. Al marge d'exhibir la bandera espanyola a Gibraltar i d'anar fent la viu-viu davant els diferents conflictes en els quals el paper que pugui tenir l'Estat és irrellevant, al ministre se li va encarregar tenir sempre un ull posat a Brussel·les i a Berlín, ja que és on es prenen les decisions que el govern del PP es limita a executar.

Ara, però, amb la irrupció del debat sobiranista i l'exportació de la tensió entre Catalunya i Espanya a diferents fòrums internacionals, a García-Margallo se li ha girat feina. Mentre Rajoy callava, el ministre, que forma part del cercle d'amistats del president espanyol, va ser dels primers a obrir foc contra l'embranzida de l'independentisme amb un estil brusc i un discurs contundent que ha marcat tendència. Culpava els afeccionats del Barça de perjudicar la marca Espanya per inundar d'estelades el Camp Nou. I al cap de pocs dies equiparava el nacionalisme català amb el nazisme, en resposta al diputat Jordi Xuclà en un debat sobre Croàcia. Però amb el que més va gaudir va ser anunciant que havia aconseguit una disculpa de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, per haver gosat discrepar del discurs oficial que Catalunya quedarà fora de la UE si s'independitza. Ara bé, negava haver alliçonat la resta de mandataris europeus perquè no tinguessin la temptació de simpatitzar amb la causa catalana.

Per tot plegat, García-Margallo s'ha guanyat ser un dels titulars indiscutibles en el combat que cada dia lliura el govern espanyol per intentar desacreditar les pretensions catalanes d'anar cap a l'estat propi. Ha passat de ser considerat un home relativament discret i de saber-se moure amb elegància en el tortuós món de la diplomàcia a erigir-se com una de les veus més punyents del PP.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.